Em declaro tonta del cul

Ara fa uns mesos vaig escriure, a la revista El Ciervo [aquí], parlant sobre el tema, que molt poca gent es creu que es pugui fer política sense favoritismes o, parlant clar, sense corrupció. Jo mateix, perdoneu, que vaig ser objecte d'insinuacions greus de tràfic d'influències, sense que cap d'elles acabessin en cap denúncia,  en puc ser l'exemple. Encara avui hi ha qui, no només en tingui algun dubte, de la meva corrupció ontològica, sinó que s'ho cregui "perquè no pot ser de cap altra manera" i, ja sabeu, que "Déu permet que el que no existeix romangui intensament il·luminat" com advertia Pessoa. Fins i tot algun amic periodista va equivocar-se'm d'imputació quan un jutge va decidir, a l'alcalde, a una advocada municipal i a mi, de fer-ho i, després, de desfer-ho. Tot això ho dic per avalar que, sobretot quan has passat per un jutjat, ningú no s'acaba de creure que hi pot haver responsables polítics que no siguin corruptes o, almenys, amb un comportament propici als favoritismes.

Jo, i potser perquè sóc un idiota, però, puc donar fe del comportament correcte dels companys amb qui he compartit aquestes responsabilitats; de manera que no ho trobo tan difícil. Ni heroic. Jo tinc molts defectes i, de fet, complir la llei no ho trobo una virtut. Però sé que és difícil de creure el que dic davant la sensació d'embrutiment total que ofereixen els fets que van descobrint-se cada dia alimentants amb la seva multiplicació mediàtica. 

Així, quan veig reproduïda als mitjans de comunicació una conversa entre dos importants responsables del meu partit, amb càrrecs institucionals d'elecció directa que, a banda de les conseqüències penals que pugui tenir, que no ho sé, exhibeix impunitat davant el compliment de les normes i, també, que s'expressa amb rebuig cap els procediments i les persones, se'm queda la cara de tonto del cul. "Tonta del cul" és com, segons sembla, un dels citats descriu a l'alcaldessa de Montcada i Reixac, quan, abans de rebre les pressumptes pressions a què s'al·ludeix a l'escrit (també sense proves, adverteixo), es mostrava reticent al que li demanaven respecte un procés de contractació.

Em quedaria aquesta cara perquè, precisament a causa de processos de contractació pública de personal, quan era regidor, i per respectar escrupulosament el procediment, he perdut alguna valuosa amistat. Quan, davant drames molt més colpidors que els que pretesament es volia resoldre en aquest cas, davant gent que m'ha demanat feina o perdonar multes o treure'ls un tribut, he hagut d'apel·lar a la necessària rectitud dels procediments davant la cara sovint escèptica, i en alguns casos, desesperada, dels meus interlocutors, sentint com mai els límits del poder.

Però m'estimo més seguir així, amb cara de "tonta del cul", amb el dubte sobre si el que dic és cinisme o simple idiotesa, que no pas cometre la ingenuïtat de creure que el poder no té límits i que, finalment, se't mengi. Com ha passat, i probablement encara ha de passar més, amb aquests dos companys meus que no per això, també ho dic, deixaran de ser-ho. Perquè aleshores els donaré la benvinguda al club dels tontos.