L'escola concertada és un invent socialista

La primera llei educativa dels governs socialistes, crec que de 1984 (la LODE), que fou molt criticada per la dreta d'aleshores i, en especial, per l'episcopat espanyol, amb nombroses mobilitzacions,  va consolidar, de fet, un sistema públic d'educació que tenia el seu recolzament tant en l'escola pública com el que se'n va dir, des d'aleshores, l'escola concertada, diferenciada de la privada, que rebria el finançament públic necessari per assegurar, d'una banda, que tots els infants espanyols tinguessin accés a l'educació i, de l'altra, que hi hagi llibertat d'elecció per part dels pares. Tot això, òbviament, amb limitacions i més o menys entrebancs que el propi ex ministre Maravall ha reconegut (el finançament mai no ha estat suficient; a la concertada sempre cal instituir un complement de finançament; les sospites sobre alguns concerts -pocs- en escoles d'èlit són ben justificades; no a tot arreu funciona realment com a una única xarxa d'escolarització, la llibertat queda un pèl retallada amb les zones educatives, etc...), però s'ha de dir, amb rotunditat, que el resultat ha estat un èxit. Que la decisió del primer govern de Felipe González va ser molt encertada, almenys en aquest punt.

Les competències en educació, després, han estat traspassades a les comunitats autònomes, i tots coneixem, a més, els problemes que associem al nostre model educatiu. Vull dir que hi ha moltes coses a criticar, a canviar i també a felicitar al món de l'educació. Però el concert permet oferir avui una variada oferta educativa dins una única xarxa que comparteix, grosso modo, la majoria d'estàndards. Integra, aquest model, una interessant experiència de l'escola pública a Catalunya, un dels puntals del país, i una llarga i estesa tradició, també molt diversa, de l'escola de titularitat no pública, però tampoc estrictament privada. Fora d'alguns casos (a Mataró, per exemple, el GEM), parlo de les escoles regentades per ordes catòlics. Catalunya, sobretot, no seria el que és sense aquesta heterogeneïtat educativa que, curiosament, fa el model més homogeni pel conjunt del país. La immersió lingüística, per posar un cas ben actual, no tindria èxit si tots 'els diferents' no s'haguessin conjurat per implantar-la 'igual'. Ens entenem?

Sóc defensor, i practicant, de l'escola pública. I n'estic molt satisfet, a tots els nivells. Però us he de dir que, a hores d'ara, dutxat d'uns quants prejudicis, em sembla fantàstic que hi hagi escoles concertades, que tenen 'accent'. Jo, què voleu que us digui, en aquests moments d'asèpsia, no trobo gens malament que hi hagi escoles amb accent, amb cognom que -sempre que respectin la llibertat de consciència i el programa educatiu- diguin sense complexos qui i què els inspira. La Marta Mata o sant Joan Bosco, tant me fa. Que jo no ho comparteixi no vol dir que no pugui existir dins la xarxa pública.

Pels que no n'heu trepitjat mai cap (jo vaig ser alumne dels escolapis), i us penseu que els nens entren en una màquina centrifugadora de cervells, faríeu bé de passejar-vos hi i mirar què tal tenen el cervell els seus alumnes. Per sort, però també per desgràcia si ens ho mirem bé, l'escola cristiana no té com a objectiu fer fidels. I si el té, vist el que es veu a missa, ha fracassat completament. Només pot titllar l'escola cristiana catalana de proselitista qui l'ignora. Jo em conformaria si intenten, que em sembla que ja ho fan, almenys que els alumnes fossin bons cristians que, en llenguatge normal, vol dir bones persones. Exactament el que fa la pública. O tampoc li toca?

Per això em sembla absurd qui, m'imagino perquè no se'n recorda de cap altre argument, utilitza la disjuntiva pública/concertada per avalar els seus criteris diem-ne polítics, ignorant que la dialèctica de veres és en un altre lloc. Ignorant que el que ara ha de defensar inclou el patrimoni d'una llei que va inventar-se això de la concertada i, contra el que diuen alguns, va ser un molt bon invent. Ser d'esquerres inclou -crec- no convertir-ho tot en estatal sinó en garantir un accés públic i lliure a una escola de qualitat, partint de la realitat del país i no la d'un manual.