El 2012, coincidint amb una forta expansió de les xarxes socials a Espanya, hi ha hagut unes 750 detencions per calúmnies i injúries a internet, segons publicava ahir El País. El mateix diari informava avui de la condemna d'un periodista anglès per difamació també a la xarxa (George Monbiot, a la foto d'Alicia anter, de The Guardian). La immediatesa, que és enemiga de la prudència, fa que ens apressem a dir el primer que ens passa ple cap, o a buidar el pap, a través d'un simple comentari. De manera que, tot i ser senzill, el mitjà s'hi presta, l'anonimat hi ajuda moltes vegades i les víctimes tenen la sensació d'impunitat absoluta.
Per això m'ha agradat que la policia (i espero que també el poder judicial) s'hagi pres aquest tema amb la seriositat que mereix. I entrar, també, en algunes insinuacions odioses escrites amb tota cura per evitar condemnes. Caldria complementar-ho, segur, amb una millor regulació dels comentaris als articles de premsa, que són molt sovint vomitius. I preservar, de nou, el respecte que tots mereixem. Per això celebro la notícia.
El anomenat estat de dret esta cada dia esprement mes el espai que separa la llibertat de expressió de les mordasses imposades per les lleis fetes per els que es senten atacats per dita llibertat.
ResponEliminaEncara recordo de que en Roldan (el de la guardia civil) va titllar les primeres acusacions contra ell de "burdas calumnias". Es facil per el que esta al poder penjar la etiqueta de difamació o calumnia a tota veritat incomoda.
No es poden tenir dos vares de medir. Una per els propis i un altre per els demes. Si es vol llibertat de opinió i de prensa, es te de bregar amb ella tant quant agrada i ataca als de la oposicio com quan no agrada perque destapa els draps bruts a casa propia.
La tentació de recorrer a la llei per emmordassar les opinions lliures que no agradin, es legitima, excepte quan es el propi poder qui blinda aquestes lleis per jugar el partit a casa. I aixó es el que està passant.
Jo parlo de difamar, no de l'expressió d'opinions lliures. Si resulta que tota acusació de difamació és, com dius, "una veritat que incomoda", aleshores ¿on és el límit?
ResponEliminaLa llibertat no es mereix que el seu nom sigui utilitzat per mentir.
El problema es cuando quien dice la verdad es acusado de difamación y es el politico de turno quien miente.
ResponEliminaDemasiados politicos mienten en este pais como para descartar de entrada cualquier acusación.
nos falta la cultura política de otros paises donde cualquier mentira, por pequeña que sea, se castiga como minimo con el fin de la carrera politica del impresentable de turno. Aqui mentir es tan normal como levantarse por la mañana. Y lo peor es que nos hemos acostumbrado.
Bé, d'això em queixo.
ResponElimina