El Dia del Pare

Tinc un llunyaníssim i escàs record de les activitats que ens feien fer pel Dia del Pare. Una d'elles, si no m'erro, va consistir en fer una peça de fang (no recordo si d'elecció lliure o no, tampoc), i j vaig fer un cendrer. Em sembla que ho vaig fer perquè no tenia idea de fer res més i bé vaig copiar-ho d'algú del costat, o la mestra (la "senyoreta", en dèiem) ens ho va proposar. Ja veieu, tot molt vague, excepte la peça que vaig fer, que era un cendrer. El cas és que el meu pare no ha fumat mai. La cara que se'm devia posar a mi, i a ell, presagiava una encertada opinió sobre el capitalisme i la societat de consum.

No em consta que a l'escola, ara, celebrin el Dia del Pare o el de la Mare i dubto que, donada la correcció política, facin fer cap cendrer a les pobres criatures. Ara els nens vénen a casa amb discursos antitabac. Jo havia sentit dir més aviat pestes d'aquests dies [vegeu Wikipedia sobre el Dia del Pare] , com el de la Mare o el dels Enamorats ("¡aquí celebrem Sant Jordi!"), dient que eren un invent d'El Corte Inglés pensat per vendre. Com Sant Jordi, pensava jo, que fou creat per vendre llibres fa relativament pocs anys.

Sigui com sigui, potser sí que estaria bé recuperar alguna cosa del Dia del Pare. Sobretot, perquè és una institució definitivament en crisi i potser hauríem de veure com refem el seu rol, com reconduïm la dimissió majoritària de la responsabilitat d'autoritat i límit que, si hem de fer cas a la interpretació freudiana d'Èdip, ha estat sempre lligada al progenitor. I, en cas que sigui així, com ho resolem en els casos en què aquesta figura no hi pot ser de cap manera (perquè ha mort, perquè viu lluny, perquè hi ha dues mares...). Fins que arriba el dia que s'agraeix el que durant molts anys et feina nosa, el Dia del Pare, i aleshores tant se val si és un cendrer i no fuma o si és d'un centre comercial, perquè haurem après l'essencial del seu paper, l'amor del límit, el que es dóna sense rebre res. I ens disposarem a repetir-lo. Si ens deixen.