¿La voluntat del poble està per damunt de les lleis?

Aquests dies sento, per part d'alguns independentistes, un argument que m'inquieta. Sí, jo també penso que l'única manera de resoldre l'atzucac del reclam independentista i del bloqueig del govern espanyol és votant i sóc partidari de respectar la voluntat majoritària que hi surti, tot i que no m'agradi i malgrat que pensi que els problemes que tindrem l'endemà seran molt pitjors dels que tenim avui. Però m'ho estimo més que no cap altra solució. Entre d'altres coses, esclar, perquè em resulta la més democràtica. 

Però no és cert que es pugui elevar a categoria absoluta la frase que encapçala aquest comentari. Les lleis, i especialment les lleis fonamentals, estan precisament per, des d'un gran consens inicial (el que jo trobo a faltar ara), no confiar a la voluntat popular determinades coses, determinats aspectes que s'acorden i es voten com un tot, i que fins que una majoria qualificadíssima no ho permet, són inviolables. Així, el respecte a la propietat privada es combina amb el respecte als drets socials bàsics, la tradició amb els drets fonamentals (i els no tan fonamentals), aquests drets amb els deures, els elements d'un determinat de corrent de pensament històric amb el seu contrari, etc. No s'hi valdrà, aleshores, per exemple, posar-nos a discutir el dret de les dones a votar si està consagrat allà, per exemple, per més que una majoria ho reclamés. En aquest sentit, la voluntat popular està per sota de la llei que, prèviament, una voluntat popular més qualificada haurà refrendat. Els adversaris de l'independentisme podrien dir que, efectivament, la voluntat popular expressada a la Constitució val més que no-se-sap-quina llei de consultes pugui aprovar el Parlament. Em sembla una bona manera d'iniciar un diàleg bizantí i no resoldre res.

Pregunteu-li als veneçolans

De tota manera, m'inquieta que anem repetint com un mantra aquesta falsa dicotomia entre la voluntat popular i la llei. Perquè aleshores sorgeixen malentesos com el que molta gent de bona fe gasta, per exemple, en el cas del mandat d'Hugo Chávez a Veneçuela, arran de la seva mort recent. Els partidaris del mandatari, també entre nosaltres els europeus, inventors del mite del bon salvatge (que és l'altra cara de la moneda racista), sostenen que Chávez no pot ser anomenat cabdill perquè ha guanyat eleccions democràtiques. Obliden que el mandatari veneçolà, exmilitar colpista, aplica el que els politòlegs anomenen "règims autoritaris competitius", tal i com avui definia Moisès Naím en un molt recomanable article a El País: "En ellos, los dirigentes obtienen el poder mediante elecciones democráticas pero luego cambian la Constitución y otras leyes para debilitar el sistema de control al Gobierno, con lo que se aseguran la continuidad del régimen y su autonomía casi absoluta y, al tiempo, conservan una pátina de legitimidad democrática", hi deia.

Diuen també que, efectivament, Chávez ha reduït la pobresa, fet que provoca l'admiració de no pocs amics meus que, amb tota la raó, deploren la impotència de les societats capitalistes davant les enormes diferències entre pobres i rics. Però obliden, com bé diu Naím, que ha desaprofitat el moment d'alça de preus del cru, que ha incrementat el dèficit fiscal, ha pujat al capdavant dels països més corruptes, que ha dividit profundament la societat veneçolana, que ha creat una nova classe burgesa amb l'acumulació de riqueses dels propers al seu règim, que ha estat permissiu amb el tràfic de drogues, que ha perseguit la llibertat de premsa, que ha desprotegit les inversions estrangeres, que ha pactat amb els pitjors sàtrapes del món i que s'ha posat a les ordres de la dictadura cubana. Tot això, sí, guanyant eleccions, però desdibuixant del tot el que és una democràcia. I no és un cas únic a la història. I es tracta de lluitar contra la pobresa, sí, però també contra la pobresa de llibertat.