Em sento políticament molt lluny de les idees d'Oriol Pujol, el secretari general de CDC i cap de CiU al Parlament que ahir fou imputat pel TSJC per la seva pressumpta implicació al "cas ITV", concretament per dirigir una operació per afavorir una adjudicació determinada. És més, crec que el reguitzell de fronts oberts a CiU per casos de corrupció és inadmissible i en qualsevol país hauria provocat un terrabastall que, ai las, aquí no es dóna. Que CDC tingui la seu embargada arran d'un procés de corrupció, tres diputats imputats també per casos de corrupció i que UDC sigui el primer partit espanyol que en seu judicial ha reconegut haver-se finançat il·legalment és greu, molt greu. Ventar l'excusa persecutòria "contra Catalunya" és, senzillament, tractar els catalans d'imbècils.
Però opino que, malgrat tot, l'il·lustre diputat Oriol Pujol ens ha de seguir representant a la cambra autonòmica amb l'acta que ha guanyat gràcies als vots. Tret d'algunes excepcions, és també inadmissible que una imputació comporti la dimissió de l'imputat. La imputació, fins on jo sé, és una figura jurídica que, en la fase d'instrucció, permet al jutge indagar sobre la responsabilitat i les proves que permetin, més endavant i si són fefaents, seguir el procés fins a un judici. La imputació, doncs, respon a indicis i no a proves i, en molts casos, indicis que han resultat finalment incerts. A més, els imputats tenen més protecció jurídica que, per exemple, els testimonis.
Així, ens podem trobar que un jutge (a qui ningú ha elegit), sense cap conseqüència posterior en cas que la imputació no prosperi (per sort), i a instàncies o no d'un fiscal (que tampoc ningú no ha elegit), intervingui de facto eliminant la voluntat popular expressada en les urnes. Hi ajuden, com és obvi, molts altres factors. La pròpia paraula imputat és més lletja que un pecat, per més que rimi amb diputat. La carnassa mediàtica, amb una hipocresia del tamany d'un elefant, hi contribueix amb entusiasme (recordo molt bé un cas que va merèixer portades d'"imputats" i, temps més tard, un trist breu mig amagat on s'informava de la desimputació). I alguns partits àvids del poder (i dels vots) dels altres s'hi enceguen. Per exemple, la Cup, que gira el cap quan es denuncien actes criminals i que ara fa el trist paper de fariseu amb texans i macuto a la cambra catalana.
Si la voluntat popular és tan important, que es respecti fins que la llei imposi una altra cosa (jo, per això, desconfio dels que diuen que la voluntat popular està per sobre de la llei). Fins que es demostri que s'ha comès un delicte. Aleshores sí que estaríem parlant d'una ruptura de la confiança dipositada en els nostres representants i d'una conducta indigna d'un diputat. I encara diria més. Un cop pagada la condemna, aquest senyor i qui sigui té tant dret com vostè i jo de ser subjecte actiu del nostre sistema polític. Ja n'hi ha prou de condemnes eternes. Aquesta no és la tasca dels mortals.
El que el ciutadà vol es una clase politica que s'autoreguli amb estrictes codis etics de forma que les imputacions "gratuites" siguin poc menys que impossibles.
ResponEliminaI al que no sigui capaç de allunyar-se de les sospites de la llei i sigui imputat, suspensió temporal fins que la llei digui si es o no culpable.
I per descomptat, si es culpable, que el tanquin i llencin la clau.
- Anònim,
ResponEliminadisculpa'm que discrepi.
En primer lloc, això d'"el ciutadà diu", deu ser el que diu algun, cada ciutadà diu el que vol i acostumen a ser coses diferents.
En segon lloc, això de la "classe política" que algú 'expliqui què caram és. Si hi ha classes, t'asseguro que una d'elles no és la "política".
En tercer lloc, no sé què té a veure l'ètica amb les imputacions, que es refereixen estrictament a delictes. és més, podria ser que un comportament ètic derivés en delicte (p. ex: acollir un "sense papers" a casa).
En quart lloc, jo no vull viure en un país on les sospites siguin suficients per apartar ningú d'enlloc. Hem lluitat molts anys per tenir un estat de dret i així m'agradaria continuar. Prendre com una prova una sospita és propi de la inquisició. I sí, pot ser que "el ciutadà" a que fas referència enyori un estat inquisitorial. Jo no, ni pels meus pitjors enemics.
I, en cinquè lloc, si és culpable, que el jutgin i compleixi la pena. I prou. Ja dic més amunt que les condemnes eternes no són cosa nostra. Si t'agrada jugar a déus, no ho facis amb la política, sisplau.
tens rao, no hi ha clase politica, hi ha casta politica, que es pitjor, encara que els que hi heu estat o encara hi son ho neguen sistemàticament. Si no saps el que es la casta, et recomano el llibre "la casta:el increible chollo de ser politico en españa", de Daniel Montero, així no podras al.legar desconeixement.
ResponEliminaSerà que tu aculls molts sense papers a casa teva! vinga va!. De tota manera, si una persona que esta en el pais de forma ilegal i contraria a les lleis establertes, el que es te de fer, independement de acollirlo, es trucar a la policia i posar-lo en mans de la justicia.
Tornant a la casta: Si un jutge imputa, no ho fa gratuitament. Es perque hi ha motius. Per mi la credibilitat d'aquella persona per un carrec public queda clarament en dubte, i per tant si tingues decencia, la mateixa persona tindria que dimitir dels seus carrecs fins que el tema no s'aclari. Que es inocent? no pasa res, se'l torna a posar a lloc. Que es culpable? A la trena. Amb penes exemplars de caracter disuasori.
Pero no, el que proposes es quedar-se aferrat a la butaca fins que caigui el martell dient que ets culpable. En fi.Es el que hi ha. la doble vara de medir en funció de si el imputat es de la oposicio o del propi partit.
Al final ens acabarem creient el acudit aquell en el que preguntaven a un politic perque s'invertía mes en presons que en escoles i el politic responía: Es que a la escola no hi penso tornar a anar, pero a la preso.. no s'hi sap mai!
Amb tots els merders que es destapen cada dia, tinc la impressió de que nomes es destapa la punta del iceberg. I quan sento a un polític dir que es una minoria la corrupta... que vols que et digui, es com les promeses electorals: Sempre pasa el mateix: "donde dije digo, digo Diego".
Es menteix tant i tant que al final ja no saps distingir una bona veritat de tantes bones mentides.
- Anònim,
ResponEliminaconec una mica de què va "ser político en España" i, com en tot, hi ha qui se n'aprofita i hi ha qui no. Jo, sincerament, pel que he vist guanya el segon grup, però la sensació que hi ha és la contrària. Ho sé.
He posat l'exemple dels il·legals com a un fet que contradiu l'ètica i la legalitat. ¿Podria ser que algú cometés un delicte precisament a causa del seu imperatiu ètic? Jo crec que sí. Em serveix per desvincular les dues coses, que són dos plans diferents.
El que proposo és mantenir el vincle entre elector i elegit per damunt de qualsevol sospita o indici. Per què (i responc així als teus arguments)?
a) perquè trobo inquisitorial condemnar algú abans d'hora, tan sols quan hi ha indicis i sospites, precisament quan el procediment judicial estableix molt bé què vol dir 'imputat'.
b) perquè els càrrecs electius (els que tenen el vincle suprem de la voluntat popular), quan dimiteixen no poden ser tornats a "posar al lloc", com dius.
c) perquè respectar el que dic és, crec, el fonament de l'estat de dret, que tant ha costat a Espanya, i crec que ens el podem carregar amb massa facilitat.
Per últim, no crec que tingui doble vara de medir, almenys en l'escrit que genera aquests comentaris: en aquest cas parlo d'un senyor que no és del meu partit i del que em separen moltes coses. Una d'elles, la classe.