No sé què va primer, si l'ou o la gallina, si els mitjans de comunicació amplifiquen tant tot el procés d'elecció del nou papa perquè es tracta d'un fet molt rellevant o és que el fa rellevant l'enorme expectació creada pel tractament dramàtic (em refereixo a teatral) de la informació. El fet és que tant la inaudita renúncia de Benet XVI com la recent elecció del papa Francesc ha estat focus d'atenció informativa per tots els mitjans, incloses les "noves tecnologies de la comunicació" a què s'amplià la benedicció urbi et orbi d'aquesta ocasió.
El fenomen mediàtic s'hauria d'analitzar amb una mica de calma, a veure quins corrents de fons revela del nostre món. En sospito algunes raons. La primera, perquè segurament no ens hem desempallegat del tot dels ritmes premoderns, marcats per eleccions i decisions papals -entre d'altres coses- tal com em feien pensar els campaners de Santa Maria de Mataró, quan van córrer a repicar per donar la benvinguda al pontífex. Gairebé són els mateixos que serren una Vella Quaresma cada diumenge, o que porten gegants o que intenten restituir elements festius del barroc com a fil conductor de la història. No ens en desempalleguem tant ràpid.
La segona raó de la qual sospito té a veure amb l'auge -també barroc- de la societat de l'espectacle, que converteix un fet excepcional com aquest en un producte de consum informatiu de masses mundial. Joan Pau II va entendre de seguida aquesta nova lògica. Fascina tant el revestiment (la litúrgia, les formes, els espais, etc...) tant com se n'exigeix el despullament (Vatileaks, per exemple). La qüestió és ser-ne el vouyeur d'aquest intens revestir-se i despullar-se.
Sobre això encara vull afegir una petita reflexió. Es critica sovint la "teatratlització" de l'Església i se li demanen gestos visibles de pobresa. Anem en compte: també això seria una teatralització. No en defugim, del teatre; "representar" és, de fet, el que hem vingut a fer al món, en el qual ens relacionem amb gestos "teatrals" (parcials, codificats...). El retorn a la puresa em sembla sempre una arma molt mentidera.
La tercera que se m'acut té a veure amb el fet que la catòlica sigui l'única religió amb un cap visible universal tan clar, i que domini -o no- un aparell de les característiques atractives per qualsevol novel·lista de misteri com el Vaticà. Una de les característiques de la societat postmoderna recau en què prima la personalització (Obama, Lady Di, el Papa) davant (i sovint en detriment) l'estructura de socialització a la qual en teoria pertany (el partit demòcrata, la Casa Reial anglesa o l'Església, per exemple).
I la quarta, deixeu-me ser optimista, crec que té a veure amb el desig de sentit, mal o poc vehiculat, que batega als cors dels nostres contemporanis. Si d'alguna cosa serveix avui l'Església és, precisament, per fer present una bona nova arreu del món. I això, fins i tot aquells que critiquen amb més fermesa l'Església (i potser per això ho fan) ho saben. Segur que aquest factor juga també a l'hora de generar tanta expectació.
Esperem que les altes expectatives posades en aquest jesuïta argentí no decebin. Alguns aspectes discutibles del seu passat posen aigua al vi, i potser fan bé. Però, a mi, que un tingui foscors a la seva biografia, i d'aquesta mena, més aviat em reconforta. M'estimo més l'experiència del que ha baixat als inferns que del que viu al llimb del seu comandament a distància opinant de tot.
Foto: Ara.cat.
Traducció al castellà: aquí.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada