Guerra i exili

Vaig ser divendres a la presentació, quasi clandestina, del llibret Guerra i exili de Socialistes Mataronins (sic) que ha editat el PSC de Mataró, seguint el costum de recuperar anualment la memòria d'un o diversos socialistes de la ciutat per fer-los homenatge. Enguany, el llibre conté les biografies de Jaume Comas i Jo, Joan B. Bellsolell, Francisco Verdalet, Fernando González i Francesc Anglas que, a banda de la seva militància socialista, comparteixen l'experiència de la guerra i de l'exili. Els escrits van signats per Manuel Mas, Josep Puig Pla, Anna Comas i Javier Naya, precedits per l'article de Ramon Salicrú  “L’exili republicà. Memòria històrica” on analitza la situació política, social i econòmica al nostre país i a Europa els anys trenta i quaranta. L'acte comptà també amb l'emissió d'un resum del documental Camp d'Argelers, que podeu veure sencer aquí.

M'he llegit el llibre i m'ha agradat molt. Com sempre he dit (durant molt de temps em va tocar presentar aquests llibres), la història no s'entén sense la seva plasmació en vides i trajectòries concretes. I les idees no existeixen sense la seva encarnació en una realitat i vida també concretes. Se'n pot treure molt de suc, aquí, en podem aprendre molt, d'aquests testimonis. Dels citats, vaig conèixer (una mica i prou) l'Anglas i en Bellsolell. En aquests actes em ve sempre al cap la figura de Francesc Tristany que, essent jo molt jove i ja amb responsabilitats al partit, vam organitzar un munt d'activitats i de reconeixements al voltant de les persones que encara vivien del record trencat de la II República. Volíem recuperar-los, recuperar el fil trencat i dir-los que tot el que van fer i viure no és endebades.

En aquest marc, recordo amb especial emoció el viatge que vam fer precisament des del PSC al camp d'Argelers i Sant Cebrià, deu fer uns vint anys. Vam anar dos autocars de mataronins amb força supervivents del camp, que revivien amb una mescla d'emoció i ràbia continguda els seus primers anys d'exili, duríssims, abandonats a les platges del Rosselló. També hauríem d'anar rescatant aquests records, que aviat s'esvairan (el dle viatge, vull dir), i refer de nou el teixit de la nostra història. No vam néixer ahir. I, més que banderes, potser és amb noms i cognoms de persones que haurem de reivindicar-ho.

Un dia, però, caldrà posar al seu lloc la denostada "transició", el referent col·lectiu que permeté el període més llarg de democràcia i d'estabilitat política al nostre país i que (ja dic que no era endebades la seva lluita) ha permès la realització dels programes democràtics com mai hauríem imaginat. Amb tots els seus defectes i oblits, amb tots els problemes irresolts, és exactament el seu esperit de concòrdia el que hem de reclamar com a victoriós els que ens diem hereus dels companys morts i represaliats.