Catalunya a 'Eurovisión'

Confesso que, com molts altres dels meus compatriotes, vaig veure almenys un tros de la gala d'Eurovisión, ahir a la nit. Tothom la critica però, pel que sembla, tothom la mira. Tothom se'n fot però, com sempre, l'humor no fa res més que posar la distància necessària davant una mena de tabú. El tabú a que ens confonguin amb la massa. Fora de les conyes que se'm van acudir, l'avorriment em va donar per pensar què caram passaria si, com sembla imminent, Catalunya fos un estat independent. És un bon tema pel Consell per a la Transició Nacional. Correríem tots a participar en el que ara ens sembla una horterada impresentable? Sens dubte! Quina oportunitat --pensarien alguns-- per donar a conèixer que som una nació! I, així, entre banderes eslaves, escandinaves i de la diàspora dels antics imperis europeus, apareixeria la quatribarrada. espero que, ja, sense la punyetera estrelleta (o sí, perquè l'endemà de la independència tindrem nous contenciosos amb "Espanya", que la cosa dóna per molt: el "retorn" del que ha anat atresorant, inclosos els territoris illencs, de ponent i del sud). El plany etern com la bóta de Sant Ferriol de vots ...i decepcions.

Encabat de decidir la nostra participació, faríem com tots aquests països que han renunciat a la seva llengua a favor de la de l'imperi? (Vull dir l'anglès). Perquè el que més em va sorprendre d'aquest concurs és que una bina colla de països (inclosa França!) cantessin directament en anglès sense que, aparentment, ningú se sorprengués. Ja sé que, posem per cas, si es fes un festival de música gregoriana la cosa aniria en llatí... però en la música lleugera, també ha d'anar amb la llengua franca?

Cal reconèixer, però, que en l'actualitat tampoc ens en sortim massa. Des del 1968, ningú s'ha plantejat (crec recordar) participar en cap altra llengua que no fos la castellana, havent-n'hi tres més d'oficials (o tres-centes, depèn de com es miri). El 1968 ja sabeu com va anar. La, la, la. Però després, ni tan sols s'ha plantejat. Ni bla, bla, bla. I crec que és un exemple molt gràfic d'una de les causes profundes del malestar actual. Exemple, no causa.

En fi, que vaig treure dues conclusions. La primera, que un estat independent no garanteix, ni molt menys, la protecció i la dignitat de la llengua pròpia. I, la segona, que un 'estat propi' no és el mateix que 'independència'. La independència, com es pot ben veure, és impossible. I l'estat propi, almenys alguns estats propis, una bírria, si del que es tracta és de "ser el que som".