El PSC havia de ser al Pacte pel Dret a Decidir

Coincideixo força amb Miquel Iceta (avui a l'Intocable Digital, aquí) respecte el desgavell de l'anomenat procés sobiranista (segur que és en honor a Kafka) i més concretament el que ha envoltat la constitució del Pacte Nacional pel Dret a Decidir. I m'anima pensar que en la reunió del proper dia 6 a Granada el conjunt del socialisme espanyol obri una escletxa que, entre la ruptura i la re-centralització que escenifiquen els nacionalismes perifèric i central, respectivament, permeti un salt endavant, un desllorigador, un espiral contrari al que vivim. 

Però justament per tot això crec que el PSC sí que havia de ser en aquest pacte. Algú ha de posar-hi seny. Algú ha de dir que el Dret a Decidir, és a dir, la demanda d'un nou procés constituent després de l'esgotament de les vies actuals, és perfectament compatible amb un projecte de col·laboració, cooperació i enfortiment mutu amb la resta d'Espanya. No per res de sentimental, si voleu, sinó per pura conveniència. Acabem independents o no (cosa que jo tampoc sé massa què vol dir), ens convé una bona relació amb els nostres veïns (el nostre mercat, també) que, a més, ens han de voler de socis a la UE. 

És perfectament compatible, dic. Primer, perquè coincidim, em penso, amb la resta de forces polítiques que hi són en declarar com a clarament insuficient i nociu l'actual statu quo. Segon, perquè coincidim també en què la resolució d'aquesta situació té dimensions constituents: bé de reforma de la Carta Magna vigent, com defensa el PSC, o bé d'implantació d'un nou estat, com defensa el món nacionalista. Esperem-nos un moment aquí per constatar dues coses: una, que no tot el PSC ni tot el món nacionalista és homogeni--aquí  rau part del problema de la reculada a les enquestes dels grans partits--i, dues, que les dues alternatives no són tan incompatibles. Jo, almenys, crec que és per aquí que caldria treballar.

I tercer, estem d'acord també en què l'atzucac polític del famós procés, arribat on ha arribat, només es pot resoldre per la via d'un referèndum. A i m'agradaria votar que sí a una proposta pactada, a un híbrid possible (no diuen tant que "tot és possible" i no sé què) entre les dues dimensions constituents: un reconeixement propi de la sobirania, per exemple, amb un estat federal dins d'una Europa també federal. Sóc dels que creu que ens en sortim millor anant junts que separats, en tot, fins i tot amb els que no ens agraden. Al cap i a la fi, si ens separem d'Espanya, a Catalunya ens quedarà gent que no m'agrada gens. 

Jo voldria votar això i diria que sí. I crec que el PSC ha d'estar dins d'aquesta olla de grills per posar aquest seny. Si fa bé els deures amb el PSOE, consituïria, de fet, l'única esperança perquè un altre escenari sigui possible. Fora del Pacte només podem aspirar a tenir raó i a riure per dintre i entotsolats quan tot se'n vagi en orris. Fora del Pacte, a més, no tenim ni un sol aliat.

Hi ha almenys, però, un parell de problemes. El primer és que les propostes tant d'uns com dels altres que pretenen modificar l'stau quo tenen un enemic molt dur i que no ha donat mostres de moure's ni un mil·límetre, el Govern de Rajoy. La caixa de Pandora de Catalunya és temuda o rebutjada, a més, per bona part de la societat espanyola. Alguns, però, encara temen més la inacció del Govern, la manca d'alternatives al procés independentista i el mapa que en pugui sortir, que serà desfavorable per Espanya. I també, crec jo, per Catalunya. No som una illa oceànica ni un paradís fiscal. La dimensió del que estic dient, que no veig que avaluï ningú, també pot ser una bona aportació del PSC, dels aliats que pot obtenir si fa un discurs constructiu i, potser, de l'opinió pública.

I el segon és que encara li convindria una darrera cosa al projecte socialista , crec modestament, per sortir amb èxit d'aquest atzucac. La recuperació de la credibilitat, d'una banda, perduda per alguns fracassos de l'etapa de govern tant a Catalunya com a Espanya. I, de l'altra, ficar-se al cap que som en un país molt diferent (en bona part, gràcies precisament al PSC) al que va fer possible el neixement del PSC; un món diferent i complex però que demana, com aleshores, un gran partit nacional de consensos, d'unitat civil i de progrés, que ve de la majoria i que s'adreça a la majoria. També per això ara tocava seure a la cadira buida d'aquesta taula del ditxós i kafkià procés.