Com mai no ens cansarem de dir, l'acte més irrepetible i propi de la festa major de la meva ciutat és la Missa de les Santes, una obra musical de primera categoria que s'interpreta a l'ofici solemne de la festivitat de les santes Juliana i Semproniana, patrones de Mataró, cada 27 de juliol. Estrenada el 1848, el mateix any que arribava el primer ferrocarril d'Espanya a Mataró, en un segle XIX de grans canvis en una ciutat com aquesta, industrial de primera hora, s'ha representat gairebé cada any fins avui. Amb un cor popular, amb orquestració i quatre solistes.
Creada quan encara les Santes no eren patrones (ho van ser poc més tard després d'un referèndum per la pressió popular) i influïda notablement pel belcantisme del seu temps, se'ns presenta avui, almenys, com un triple testimoni. En primer lloc, com a missa de glòria que sobrevisqué, gràcies al permís papal, a la seva desaparició als temples catòlics dels sons diguem-ne alegres. En segon lloc, com ens va il·lustrar magníficament en Joan Vives fa pocs dies a l'Òmnium, com a testimoni musical d'un període que és tractat pels musicòleg com a 'decadència'. I, en tercer lloc, com a símbol, com a peça artística que ens traspassem les generacions de mataronins, sabent-la única, per celebrar que ens ha tocat de viure junts, això que tantes vegades maleïm.
No sé si, en general, ho apreciem prou, això. Per vàries raons. Per exemple jo, moltes vegades, havia sentit dir de la missa que era un pal, llarga -sobretot llarga. O n'havia sentit parlar amb condescèndència, que s'incrementava en veure uns encarcarats senyors encarregats d'administrar-la. O, com és obvi, inquieta a més d'un el fet que es tracti d'un culte religiós. Enlloc de veure's com un avantatge poder sentir la missa en el seu context litúrgic, per al qual va ser pensada (i, per tant, que la fa viva), sovint s'interpreta com una nosa, propi d'una societat que encara no ha sabut trobar el lloc de la religió, cosa que ja hauria d'estar més que normalitzada. O, també passa que no casa amb els temps hipermoderns aquesta proposta: música clàssica, missa solemne, tributs al passat, una cultura de la que no se'n pot treure rendiment, tres hores de durada o el propi acte litúrgic que tota una generació (o més) ja no sap ni què coi s'hi fa van clarament contra la moda.
Sí, està molt bé innovar o mirar que els nois que van a la Nit Boja, una cadena indescriptible de cercavila massiva, corre-foc i ruixada amb milers de participants, no ho facin borratxos. Però trobo que ara ens hauríem d'esforçar per creure'ns més que aquesta peça és fonamental per les Santes i per la ciutat. Que els lligams amb el passat, almenys si són com aquest, val la pena de mantenir-los i procurar conèixer què ens poden dir, avui. Donar-hi més importància passa per creure'ns-ho més tots plegats. Els ciutadans, en primer lloc. O els mitjans (no pot ser que no coneguessin el nom del bisbe auxiliar que presidia la cerimònia, per exemple). O els propis responsables de l'Església, cuidant millor el protocol, mirant de rebaixar farciments inútils (com les indicacions per combregar, això sí que el Papa ho hauria de prohibir), i no mirar-se-la, com una mica em sembla que fa, com una mena d'afegit litúrgic. No. El cant de poble demanant que la pau vingui al món, celebrant la glòria de la vida més enllà de la mort, elevant a cant dels àngels la humilitat humana del que demana pietat i perdó... això és litúrgia de primera. De la que sedueix a cau d'orella, com diu la Bíblia que Déu fa (Is, 50, 5).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada