El barret de Chesterton

Els que seguiu de tant en tant aquest bloc, pobrets, veureu que cito sovint algun dels llibres de la sèrie de contes del pare Brown, de G.K. Chesterton (1874-1936), recollits al llibre Los relatos del Padre Brown, (trad. M. Temprano, Ed. Acantilado, Barcelona, 2008) perquè, quan el vaig llegir, em va agradar tant, que vaig decidir anar-lo explicant amb les cites que hi subratllava enlloc de glossar-lo, com inútilment faré ara amb aquest altre.

Així, Correr tras el propio sombrero (y otros ensayos) (sel. Alberto Mangüel, trad. M. Temprano, Ed. Acantilado, Barcelona 2010) m'ha retornat l'entusiasme de l'anterior llibre i m'ha permès de contemplar el món que analitza amb la seva prosa espurnejant, decididament irònica, metòdicament paradoxal i senzillament brillant.

El seleccionador ha triat una norantena de textos (628 pàgines) repartides en nou capítols més o menys temàtics. Resumint malament, són: Un primer bloc on Chesterton esprem al màxim el poder de la paradoxa, un altre en el que defensa la literatura popular, una aproximació als clàssics i a alguns escriptors contemporanis de Chesterton, un quart apartat sobre el fet d'escriure històries de detectius, un cinquè on hi aplega la defensa dels móns màgics i absurds, un sisè espai en què valora l'aportació de l'edat mitjana (especialment sobre Sant Francesc, curiosament llegia aquest llibre quan vaig visitar Assís), un altre bloc en què fa un retrat de la vida americana, un vuitè apartat més o menys reivindicatiu de causes variopintes i un darrer bloc incisiu contra els rics. El resultat és impagable, ple d'humor i de reflexions profundes (que no pedants), perfectament actual, d'una ironia sempre finíssima però igualment punyent. Chesterton desenvolupa, en aquests articles, el que serà el gruix de la seva ideologia, si en podem dir així, que es defensa a través de narracions en altres casos. En aquest cas, també assoleix moments brillant quan alterna la narració (d'una circumstància, d'un paisatge, d'una persona) amb sentències de caràcter més general.

La posició que pren Chesterton s'assembla molt a la dita que diu que el sentit comú és el menys comú dels sentits. Efectivament, ple de raonabilitat i practicitat, l'autor va senzillament contra la moda adotzenada, contra el riu de llocs comuns al que som empesos per pura mandra. Catòlic convençut en un món anglicà (amb arguments teològics d'anar per casa molt més eficients que els que conec), foteta davant els corrents emancipatoris quan es tornen místics, respectuós i una mica condescendent amb les idees progressistes (que creia inevitables davant la ceguesa conservadora), apassionat de la contingència (a la que demana que novel·litzem, o imaginem d'una altra manera, si no l'acabem de suportar), crític amb la vanitat i amb els seus contemporanis, capaç de parlar del més important quan narra el més insignificant, la seva lectura és un plaer constant.

Poques vegades em topo amb articles així. Tot i que en aquest volum els articles són titllats d'assaig i, efectivament, els temes són més aviat atemporals, tant per com foren publicats originalment com per la seva forma, es tracta d'articles periodístics, que compten amb el joc del lector (jocs de paraules, llocs comuns...) i que posen tots els ingredients de l'article en perfecta ebullició (humor inclòs, que alguns articulistes això no ho saben). Si no us interessen els temes de què parla Chesterton, tant és, llegiu-lo per la forma, mireu d'aprendre com s'escriuen articles i després, ai, proveu d'imitar-lo.

El reguitzell de cites que he subratllat donaria per omplir el bloc de noves cites... però les que tinc del pare Brown encara em donen per uns quants posts i ves a saber si me'n recordaré. Per si de cas, facin-me cas: corrin a llegir-lo i, almenys, podrem compartir el plaer.