Pàmies d'amor i de pluja

Me'l van regalar pel meu sant i per sant Fèlix ja el tenia llegit. I això que, segons La Vanguardia, encara no havia ni sortit. És un llibre curt, sí; però no per llegir de pressa. És curt i acuradament escrit, depuradament, diríem, amb la goma d'esborrar, com es diu; és a dir, sense fer un ús excessiu de les paraules. Cal afegir-hi, però, que les paraules que en resulten estan mot ben col·locades, que els humors (el de riure, sí, perpò el de plorar, també) flueixen sense forçar-ho, gairebé sense percebre els sentiments. L'estil, doncs, de Sergi Pàmies, que es desplega (és un dir) de nou al seu darrer llibre (Cançons d'amor i de pluja, ed. Quaderns Crema, Barcelona 2013), amb un recull de contes que, com gairebé tot el que escriu, m'han agradat molt. 

El mateix Pàmies ha reconegut en les entrevistes promocionals que ha perdut la vergonya de parlar d'ell, de reconèixer els trets autobiogràfics amb què composa aquestes breus narracions. Fer-se gran (d'això va el llibre, de fet) resulta que no ens estalvia les angoixes i les perplexitats que ens pensàvem pròpies de la joventut. Dic fer-se gran, no vell. En fer-se gran em refereixo als divorcis, a la mort dels pares, als fills adolescents, a començar a veure el passat amb perspectiva, a tot allò que Gil de Biedma en deia el veritable argument de l'obra. I la narració té la intenció d'atorgar paraules, una mica de sentit i, també, de formular algunes preguntes en aquests nous escenaris. Els contes de Pàmies li estalviaran de fer unes memòries, per entendre'ns.

Destaca, perquè fins ara se n'havia distanciat una mica (amb alguna memorable excepció) la mirada sobre els seus pares, el dirigent comunista Gregorio López Raimundo i l'escriptora Teresa Pàmies i la necessitat, potser pel viure excepcional que li va tocar, de reconèixer-se com a home normal. O, a l'inrevés, de no saber exactament com va, això de ser 'normal', i tenir moltes ganes de ser-ho. Aquesta podria ser, a banda de fer-se grans, la segona línia argumental del llibre. Quan vaig llegir Anatomía de un instante, de Javier Cercas, vaig pensar que, en realitat, era un llibre per entendre el seu pare (concretament per què coi havia votat Suárez). I potser alguns llibres són això.

He fet un recull de frases subratllades, que trobo genials i que expliquen una mica el que he vingut a dir més amunt, agrupades pel conte de referència, que publico amb la condició que llegiu la resta del llibre, que, de fet, és el que val la pena.

"La vida inimitable":

A diferència de la majoria dels seus coetanis, no va provar les drogues: intuïa que els paradisos artificials són tan decebedors com els inferns naturals (p. 28).

Quan ella li va dir que s'estimava més tallar--el verb estava de moda (...) el deslliurava del dilema d'haver de triar entre ser infeliç amb algú que estimes molt o ser feliç amb algú que no estimes gaire (p. 29)

"La clau del son"

La finestra indiscreta, d'Alfred Hitchcock (...) suggereix que qualsevol veí pot ser un assassí en potència quan, en realitat, el que hi acostuma a haver darrere de gairebé totes les finestres són absències, deutes i rutina (p. 33)

"Autobiogràfic"

I pensaré que, perquè ningú no digui que els escriptors sempre parlem de nosaltres, de vegades acabem escrivint coses ben estranyes (p. 52).

"El temps"

De nou, reconeixes la responsabilitat i el risc, el vertigen de saber que, en aquest paisatge definitivament íntim, sentint la humitat de la terra sota les botes, o dispares o mates el temps o el temps et mata a tu (p. 54)

"Dos radiofonistes"

La debilitat dels drets és inversament proporcional a la fortalesa dels deures (p. 70)

Els diaris i les ràdios el van glossar amb comentaris generosos i amb aquella pressa que sembla desitjar ue arribi la propera necrològica per esborrar el dol de l'anterior (p. 78)

"El nínxol"

Potser la vol filmar per penjar el vídeo al facebook, al costat d'aquelles fotos de noies lànguides i amb els cabells planxats o d'amics ensenyant el cul o agitant banderes estelades (p. 147)
De fet, de tot el que no tinc, ells [els meus fills] són el que més valoro, fins i tot quan no vocalitzen o quan remuguen monosíl·labs categòrics (p. 149)

"Última cançó"

D'entrada, pot semblar que tots els silencis són iguals, però no: dominar-ne la interpretació és un art que només s'aprèn amb una pràctica continuada (p. 167)

"Breu història de 'art"

A empentes i rodolons, el fill va completar el procés amb la impressió de saber cada cop menys sobre més coses (p. 172)

Precisament perquè era intel·ligent procurava semblar idiota (p. 173)

Sabia que, per mantenir-se a l'elit, el secret no era fer res, resistir-se a l'ànsia creativa. Quan els detractors l'acusaven d'impostor, responia: "Què és més important, no fer res i convertir-se en referència o, al contrari, fer alguna cosa i pretendre que, pel sol fet d'existir, ja ha d'interessar a algú?" (p. 175)

"La posteritat"

El teu funeral és l'última oportunitat de manar i d'organitzar (p. 177)

I els haguessis observat hauries entès moltes coses sobre la teva vida, especialment si haguessis pujat amb ells amb cotxe [després del funeral] i els haguessis vist, contrariats per la pluja, posar la ràdio per seguir les notícies--esportives i financeres--i, després de dos semàfors i d'una estona breu de conducció, oblidar-te per sempre més (p. 179).