Smiley i el capitalisme de les emocions

Diumenge a la tarda vaig anar a veure Smiley - una història d'amor, una obra de Guillem Clua protagonitzada per Albert Triola i Rubén De Eguía que no vaig poder anar a veure quan va passar per Mataró. Bona interpretació, bon ritme i divertida. Amb el món gai com a paisatge, del qual se'n riu una mica -cosa saludable-, la comèdia diu un parell de coses, crec, sobre l'amor, que em semblen força interessants. La primera trenca el tòpic sobre la necessita que l'altre sigui "complement" o algú "igual que tu". Eefectivament, perquè l'amor arreli, fecundi, fa falta que en l'altre no hi busquem exactament un mirall o una "femella" d'un cargol. En un món definit amb la paraula "homosexual", que etimològicament vol dir "sexe entre iguals", aquesta lliçó potser encara és més explícita.

La segona cosa que diu, em sembla a mi, és que l'amor és quelcom més profund (tot i que no ho explota gaire). En un ambient saturat, gairebé, de relacions més o menys efímeres (sexuals, sobretot, però no tan sols) i abundants, el desig de relacions "autèntiques" crida amb tanta o més força que en un món on mana la repressió, per exemple. De manera que el que faria autènticament lliures les persones no seria tant l'allau de possibilitats d'experiències (una mena de capitalisme de les emocions), com ens pot semblar, sinó en la capacitat d'abandonar-se a la profunditat que ens obren, com a mínim una d'elles, i que treu, amb l'altre, tot el que tu pots arribar a estimar i, per tant, tot el que pots arribar a alliberar i a ser.