El culte als morts

Foto: Esqueles a Assís (meva)

Ara que s'acosta Tots Sants, és corrent reflexionar sobre els nostres costums funeraris i, més especialment, sobre les formes i la vigència del culte als morts. El comentari setmanal del llibre que faig avui el dedico a Historia de la muerte en Occidente desde la Edad Media a nuestros días (Ed. Acantilado, Barcelona, 2000), de Philippe Ariès (1914-1984), que també és autor, amb George Duby, de la mangnífica Historia de la vida privada (Ed. Taurus). Tots dos pertanyen a l'escola historiogràfica que basa els seus estudis en l'evolució de les mentalitats, més que no pas dels fets o les gestes. El llibre, que vaig llegir fa unes setmanes, fou publicat originalment en anglès el 1974 i recull, a banda d'un assaig central resultat d'un cicle de conferències a la Johns Hopkins University, una sèrie d'articles complementaris apareguts entre finals dels seixanta i principis dels setanta del passat segle. O sigui, quan vaig néixer jo (1968).

No sé si heu observat aquestes dues tendències que ara explicaré. La primera té a veure amb el profund tall generacional que s'observa entre la gent que per Tots Sants va al cementiri (l'endemà és el Dia dels Morts). La generació dels meus pares, per exemple, ho té perfectament interioritzat. Només cal passejar-se pel Cementiri i trobar-te gent d'aquella edat cap amunt, i no gaire cap avall. Els de la meva generació, per contra, no ens acostem al cementiri si no és que ens hi han d'enterrar (les famílies, diu Ariès, veuen en la incineració una manera segura d'escapar al culte dels morts, p. 251). I encara. L'altra és més evident a internet i, una mica, als funerals més 'elaborats'. Consisteix en breus escrits de record on el dolor passa de puntetes i s'exalcen les virtuts, alguna anècdota explicativa i un desig de "record". El "record" dels que quedem és l'únic "cel" permès, en aquests escrits. Bé, no sé si us heu adonat que tots estan escrits en segona persona, com si el mort ens pogués escoltar. A mi em fa una mica d'impressió aquesta conversa de la que ens fan partícips, sobretot si el que parla participa la idea que "tot s'ha acabat". Si s'ha acabat, per què li parles?

De l'Edat Mitjana fins ara

La nostra relació amb els morts, doncs, diu molt també sobre la nostra idea de la vida i sobre el lloc que en ella hi tenim reservat a aquest fenomen. Ariès ha estudiat el període dels darrers mil anys, intentant desxifrar els canvis gairebé imperceptibles de la posició dels homes davant la pròpia mort i la dels altres. L'autor, que situa l'inici del culte cristià als morts en la formació de les noves ciutats medievals per venerar els màrtirs (p. 35), descriu aquest fenomen des de l'Alta Edat Mitjana, amb un poquíssim respecte pels cadàvers i amb la idea que hi ha un Judici extern, passant per la baixa Edat Mitjana, on es posen els fonaments del que més endavant seria la civilització moderna. El Judici ja és més intern (p.110). Aflora un sentiment més personal i de pèrdua aparellat a una celebració de la vida i del que ens hi enganxa. Aquí, la mort és una mena de sensació de fracàs "una pasión de ser, una inquietud de no ser bastante", conclou l'autor (p. 100). El seu pas per l'edat moderna, la mort esdevé problemàtica, se l'associa a l'erotisme per expressar la ruptura amb l'ordre "habitual", alhora que provoca moviments en contra d'aquesta idea, de rebuig del món. I és en el Romanticisme quan pren el seu to més omnipresent. "La muerte se había convertido -pues no lo era antes- en el ámbito del desgarro y también d ela afirmación de los grandes afectos y los grandes amores" (p. 275). Amb lleugeres variacions, aquesta idea arriba fins al darrer terç del segle XX, en plena societat post-industrial. La característica més eloqüent, que neix als Estats Units i que després arriba a Europa, és que la mort esdevé innombrable. No anem al cementiri, s'amaga la mort imminent als moribunds; ja no morim a casa, sinó a l'hospital, com un "objecte clínic" (p. 294), lluny del món, amagats (p 83 i ss.); morim pràcticament sols i no envoltats de gent, familiars o no, com havia passat anteriorment; plorem sols i d'amagat, com si fos una masturbació (p. 87)... tot s'ha invertit.

"El moribundo ha dejado de tener estatuto porque carece de valor social", diu amb cruesa Ariès. "El declive de las creencias religiosas y, en las religiones de salvación, el eclipse de la escatología, habrían privado de toda credibilidad a la chochez de un hombre ya casi anulado", escriu amargament (p. 295). No tenim explicació davant el trauma i, a més, tendim a concentrar la dignitat humana en els períodes més fèrtils o productius de la nostra història. No vull fer cap discurs demagògic cap a la banalització de l'avortament o l'eutanàsia en les societats més avançades, però a vegades em preocupa amb la naturalitat amb què ho acceptem.

El gran tabú

Seguir aquest relat, com us podeu imaginar, diu molt de l'evolució de la mentalitat humana occidental que hem anat covant fins a arribar a l'actua tabú sobre la mort, "una característica estructural de la civilización contemporánea" (p. 257). I, alhora, permet de descobrir fàcilment quines són les trampes que ens fem a través d'aquest nou tabú i el de la malaltia i, per tant, del nou trauma no tractat (ni per la religió -és a dir, a causa de la secularització i cert silenci dels homes d'Església al respecte, p. 291-, ni per la cultura, ni per la família, ni per la política), que ens deixa bastant desemparats davant d'una experiència inevitable pròpia i aliena. "M'estan privant de la meva mort", posa en boca d'un cas (p. 283) i es pregunta si avui no hi ha una relació entre la "crisi de la mort" i la de la individualitat (p. 268). Per evitar el "drama" ens l'empassem. L'autor aporta una dada curiosa, a més tabú, menys supervivència dels vidus i vídues a l'any de ser-ho (p. 88).

Diu Ariès que, contra el que ens pensem, les visites al cementiri no són pas "de tota la vida". I en l'origen ni tan sols hi intervé l'Església sinó tot el contrari. L'expulsió dels cementiris de dins de l'espai urbà, a causa d'una lògica passió higienista, té el seu correlat en el seu retorn en ple Romanticisme, ajudat per l'ànsia de reconeixement individual dels nous corrents il·lustrats. A més, s'observa una tendència a partir del segle XVII en ignorar la pròpia mort i en centrar-se en la dels altres. "Decíase en el siglo XVIII: que no haya ciudades con cementarios. A finales del siglo XIX se dirá: que no haya ciudades sin cementerios", resumeix l'autor (p. 206). Així "asimilado en igual grado por las iglesias cristianas y por los materialismos ateos, el culto a los muertos se ha convertido hoy en día [1966] en la única manifestación religiosa común a los no creyentes y a los creyentes de cualesquiera confesiones", afegeix (pp. 210-211).

Ara, el silenci (o l'allau de paraules amb què es dissimula en qualsevol comiat d'un mort), també ens és comú.

Article per a CatalunyaReligio.cat

En castellano, aquí.