La ruta de Piero della Francesca

Ara faré com l’article d’aquí al costat i us recomanaré que busqueu una excusa per visitar la Toscana, en especial la zona d’Arezzo. Aviat trobareu mil motius per fer-ho, tant artístics com hedonistes, però jo ja us en facilito un: la ruta de Piero della Francesca (San Sepolcro, 1415-1492), un dels pintors renaixentistes més singulars i importants de Florència, tot i no haver treballat mai pels Mèdici i pràcticament sense haver-se mogut de casa, on acabà els seus dies, cec, dictant llibres de matemàtiques.

La ruta dura un dia, màxim. Recomano que comenceu per la seva població natal, Sansepolcro, prop del Tíber. Adreceu-vos directament el Museo Civico on hi podreu trobar, a banda d’un parell de frescos seus, la famosa Ressurrecció de Crist (1450-1463), una peça d’una qualitat excepcional. L’obra representa el moment en què Crist s’alça sobre el sepulcre mentre quatre soldats (un d’ells -sembla- autoretrat) dormen. No us quedeu només, si us plau, amb la lectura tècnica, que ja mereixeria tot un tractat, i que és el primer que ens impressiona. Fixeu-vos, en primer lloc, en la necessitat d’omplir el buit narratiu (de la Resurrecció cap evangeli en dóna detalls) i, en segon lloc, en la radical humanitat amb què ho fa. El que no podem dir, sembla que pensi, necessàriament ho haurem de fer a través de la presència humana, tot i que la humanitat resti adormida. És la manera més clara com el Reneixement, i potser el nostre món secularitzat, entén la ressurrecció.

Us recomano que pareu a dinar a Anghiari, tot baixant. Al bar de la plaça tot just entres fan unes bones pizzes. Després, ja tocant a Umbria, aneu a Monterchi, el poble originari de la mare de Piero, al museu on hi ha la Madona del Part (1450-1455). Us clavaran, però val la pena. Una jove bellíssima que assenyala una obertura central, blanca, vertical, al mig del seu radiant vestit de lapislàtzuli. De la Ressurrecció hem retrocedit a l’esperança, a aquest tall vertical de fecunditat (aquí Freud disfrutaria), de ruptura, d’aventura.

Finalment, aneu a veure els frescos que hi ha a l’absis de la basílica de Sant Francesc d’Arezzo, on hi ha representada la Llegenda de la Vera Creu (1452-1466). La creu de Crist, diu la llegenda, tindria l’origen a l’arbre prohibit del paradís i encara existiria. De nou, les ganes d’humanitzar el que ignorem, de donar continuïtat narrativa (o científica) als símbols, que ens persegueix a Occident. I, de nou, l’enorme desplegament d’humanitat que permet el complex programa de Piero. Poder, batalles, passions, contemplació... el reguitzell de possibilitats al voltant d’aquesta llegenda dibuixen l’home polidèdric, no només en sentit estricte, i de la seva multiplicitat de perspectives.

L’endemà, si voleu, arribeu-vos fins a Florència. Entreu a la galeria dels Uffizi, que no us acabareu. Però no sortiu sense contemplar el Díptic dels ducs d’Urbino (1472?). veureu a quin extrem de síntesi arriba aquesta multiplicitat. No en va es considera inspirador del cubisme. Aleshores sí, ja podreu menjar-vos un gelat en honor de Piero.