Protocol? El president Mas té raó

Foto: Massimiliano Minocri

Pel que he llegit, hi ha hagut un important incident "per una qüestió de protocol" en un acte celebrat ahir a Barcelona, organitzat per la patronal Foment del Treball que va acabar presidint la vicepresidenta del Govern espanyol, Soraya Sáenz de Santamaría, després d'un estira-i.arronsa amb la Generalitat, i que el president Artur Mas renunciés a anar-hi i delegués en el conseller Puig. Les reaccions no s'han fet esperar. Els uns atribueixen aquest incident a la lògica del Gran Conflicte (o l'Únic Conflicte) que explica el Procés inevitable a què Catalunya està predestinat. Quan plou, també ho fan. Els altres ridiculitzen Mas per preocupar-se més de tancar un acte que no d'altres coses més importants. Jo, que ja sabeu que més aviat tinc moltes divergències amb el Govern Mas, crec que en aquest cas el President té raó.

Comencem per desmentir coses que, a parer meu, no són pas certes. La primera, que es tracti d'un assumpte estrictament protocolari. No me l'he mirat a fons, aquest cas, però sospito que el primer conflicte és d'ordre legislatiu. Hi ha dues normes, una estatal i una altra autonòmica (i potser una tercera de local) que tenen algunes diferències quant a les precedències i, també s'ha de dir, en la majoria de casos es resol amb diplomàcia i consoetud (que sembla haver estat absent en aquest cas). Si no ho recordo malament, el president del Govern, en cas de no ser-hi, hauria d'enviar un membre del seu Govern representant-lo, i no substituint-lo; talment com faria amb un conseller el president de la Generalitat si fos el cas. Aquí cal afegir que estaven "a casa d'un altre", i que l'amfitrió, en teoria, cedeix la presidència en tots els casos excepte quan presideix el Rei. Si no hi ha predisposició per les res bandes (com em consta hi ha ahgut moles altres vegades), tot protocol, tota diplomàcia, és impossible.

Tampoc crec que es degui exclusivament a una qüestió més del Gran Conflicte Catalunya-Espanya, com ràpidament s'ha apuntat, sinó més aviat del Gran Poder. M'explico: també la Generalitat de Catalunya comet excessos semblants en la seva relació amb els municipis. En la majoria d'ells, poc experts en matèria de protocol, ni ho noten. Conra el que sovint sembla, el protocol ha de garantir la presència i visibilitat de la complexitat del poder en una societat democràtica. I en un principi segons el qual la màxima autoritat de la institució més petita representa l'Estat i la seva sobirania. Fent un lleig a un alcalde o al president de la Generalitat, se li fa a l'Estat. Les institucions "superiors" tendeixen obsessivament a ocupar aquesta representació. Això és el que passa, en realitat.

Quant a les lliçons a aprendre d'aquesta qüestió he de dir dues coses. Primera, que, malgrat tot el protocol sí que importa. Que no és una quüestió menor. Permet aquesta diversitat que en tota societat democràtica caracteritza el poder polític, com deia. Li atorga solemnitat, contra la tendència a considerar tot allò públic com el lloc on podem abocar les nostres frustracions col·lectives. Assenyala la voluntat popular com a veritable ordenador de les precedències i, sobretot, fa el que ha de fer: teatralitzar. Si aquests senyors són els nostres "representants", mentre ho són han d'"actuar" com a tals. L'endemà de deixar-ho de ser (a diferència amb el que passa amb els títols nobiliaris), ja no caldrà. Com vostè i com jo. Però el respecte a aquesta qüestió és, de fet, el respecte a la democràcia.

La segona lliçó és que el President Mas, mal que ens pesi a alguns, representa Catalunya. L'Estat també, com hem dit, i com sovint oblida tothom, ell inclòs. Però sobretot el poble de Catalunya, a qui representa institucionalment. No tenir en compte aquest "petit" detall vindria a no tenir en compte que, quan no se'l tracta degudament en aquesta "representació", els perjudicats, els menystinguts, som tots els ciutadans. La democràcia, l'Estat, sí, i els ciutadans. Que, independents o no (però el PP sap que sobretot si no ho som), ens mereixem tot el respecte.