La Guerra del Francès

Aquest diumenge que ve, 2 de febrer, farà dos-cents anys que van marxar les tropes napoleòniques que eren a Mataró. L'ajuntament s'apressà a proclamar, deu dies més tard, la Constitució de Cadis i, a finals de març, s'acollí amb entusiasme la visita del rei Ferran VII amb el seu germà Carles a Mataró, el rei que tampoc trigaria massa a defraudar el país amb el retorn a l'absolutisme. L’alegria per la fi de la guerra, iniciada el 1808 amb la invasió napoleònica, convivia amb els seus estralls, sobretot una gran crisi econòmica i uns deutes bèl·lics que havien interromput una puixant economia local, que tornarà a viure una molt bona època anys més tard, amb la introducció de la màquina de vapor (1839) com a fita clau.

Els historiadors, penso amb Lluís Maria de Puig, Josep Fontana o Pierre Vilar, coincideixen en què no és senzill explicar la Guerra del Francès. És el conflicte que inventa la “guerrilla” entre aquells que no volien participar en l’exèrcit regular; el que amaga un veritable corrent reformista de fons per abandonar del tot l’Antic Règim; el que revolta el poble tant contra els invasors com els godoyistas (els homes del primer ministre del destronat Carles IV que no han caigut amb ell); el que posa les bases d’una dialèctica anticlerical, el que inaugura l’entusiasme per una nova “nació espanyola” constitucionalista, moderna, que no acaba de néixer mai; el d’una també frustrada Il·lustració espanyola; el que inaugura un segle en què l’antic Imperi vol retornar i acaba absolutament desfet…

No vull fer cap comparació amb l’omnipresent commemoració de la fi de la Guerra de Successió que s’ha de dur a terme a Catalunya enguany, del qual ja en vaig fer referència, amb una mica de conya, aquí mateix. I és cert, també, que sovint la història és només una excusa per justificar posicions polítiques actuals. Però trobo que les tensions que planen per sota de la Guerra del Francès ens són, als actuals catalans, una mica més familiars que les que presideixen el conflicte clos el 1714, si és que la propaganda no ho enlluerna. Almenys, han estat irresoltes fins ara, en bona part. Assegura Lluís Duch que un aspecte que justifica bona part dels problemes d’Espanya ha estat la manca d’una bona Il·lustració i d’un bon Romanticisme, la tensió dels quals ha marcat el pensament i la política moderna occidental. Si és així, ¿no podria ser el bicentenari de la Guerra del Francès un motiu per treure’n l’entrellat? I, posats a ser optimistes, ¿no podríem veure què ens diu, avui, la veu silenciada del liberalisme i l’incipient progressisme d’aleshores?

He repassat dos llibres (segur que n’hi ha més) pel lector que vulgui veure, a més, com va viure Mataró la Guerra del Francès, d’una banda, i el convuls període posterior, de l’altra. No són a les llibreries, però sí a les biblioteques. Parlo de La Guerra del Francès a Mataró (1808-1814), dels aleshores joves estudiants Eloi Beulas i Albert Dresarie (Patronat Municipal de Cultura / Ed. Alta Fulla, Mataró, 1989) i Mataró revolucionari, de l’historiador Francesc Costa (Ed. La Rambla, Mataró, 1989). Us asseguro que no us defraudaran.

Article publicat a Capgròs.

• Vegeu "16 de juny de 1808: Mataró se sotmet a l’exèrcit francès", Capgròs, 16.6.2008.
• Vegeu "Mataró durant la Guerra del Francès", El Tot Mataró, 11.10.2012