Ciutat i paisatge, exterior i interior, horitzó i identitat, vell i nou

Durant unes setmanes, han coincidit a Barcelona cinc exposicions sobre arquitectura, de les que encara en queden quatre. La més espectacular, sens dubte, és la dedicada Le Corbusier i es pot veure a CaixaFòrum Barcelona. És espectacular, dic, tant per l’ambició de la mostra, fent un repàs a la variada obra de l’arquitecte suís (1887-1965), no tan sols arquitectònica, com per l’acurada descripció de les seves intervencions arreu del món (inclosa Barcelona, tot i que no reeixí), així com per les peces que s’hi exposen, com algunes maquetes originals. 

Recomano la visita per això i, també, per dues raons més. La primera, perquè Le Corbusier, per bé o per mal, ha influït de forma decisiva en l’arquitectura, el paisatge i la nostra manera de viure. Enquadrat en l’anomenat ‘moviment modern’, una de les seves preocupacions és com podem construir ciutats, i habitatges, que responguin a les necessitats de l’home modern que traça el segle XX. Parlem de la ràpida urbanització i creixement demogràfic, de les consequències culturals d’això (en les mentalitats i creences, en les unitats familiars, en els usos quotidians, en els projectes emancipatoris…), de les noves formes de producció i de consum, del rol creixent de l’automoció, etc… I amb una vocació global en un segle convuls.

La segona raó per la que també recomano la visita és per pensar, amb Le Corbusier, la idea de paisatge. La paraula paisatge té la mateixa arrel que la de “pagès” o “país” i està relacionada amb dos conceptes claus per a l’home: l’horitzó (la descoberta de l’homo erectus) i la identitat. Un paisatge que, en aquesta intensa urbanització, es llegeix necessàriament diferent i s’idealitza. Le Corbusier ens diu algunes coses respecte a això. Que el paisatge és tan “interior” com interior és “paisatge”, per a l’home, buscant el diàleg i la unitat (que no uniformitat) en les seves propostes, incloses obres de caràcter religiós (a Ronchamp o La Tourette). O que la ciutat, aquesta nova ciutat vertical del segle XX, és també paisatge (és a dir, horitzó -més enllà- i identitat -aquí, jo, nosaltres). O que la ciutat va reescrivint-se, que no és incompatible enderrocar el vell i preservar el bo que ens llega la història. 

Influent, sí, i seguit, moltíssim. No sempre satisfactòriament i sovint rebutjat, també. Agosarat i contradictori com el seu segle, d’acord. Però les sòlides reflexions que ens convida a fer són una interpel·lació encara vàlida, avui. I no són només pensaments, són obres. Obres que ara podeu veure juntes a Barcelona. 

Article per a la revista Valors (març 2014)

L’exposició “Le Corbusier. Un atres de paisatges modenrs” es pot veure fins l’11 de maig de 2014 a CaixaFòrum Barcelona