Les lliçons del foc i les cendres d'Ignatieff

El pare del canadenc Michael Ignatieff va estar a punt de ser nomenat "governador general" (una mena de cap d'estat representant la Reina) pel primer ministre Trudeau, que finalment es va decidir per un altre quan el primer ho tenia coll avall. "Mi padre me confesó en una ocasión que el fracaso es lo mejor que le había ocurrdio en la vida", reflexiona Ignatieff en narrar aquesta anècdota a l'inici del llibre Fuego y cenizas. Éxito y fracaso en la política (Ed. Taurus, Madrid, 2014, pàg. 37), escrit per explicar el seu pas per la política canadenca, fins fa quatre dies, on hi igressà després de viure uns anys a Londres i Harvard fent de professor i que la deixà després de l'estrepitós fracàs de la formació que liderava, el Partit Liberal (de centre), el que té més experiència de govern.

El propi autor fa notar com els principals teòrics de la política moderna, sense voler-s'hi comparar, han escrit els seus millors tractats un cop desallotjats del poder, des de Maquiavel a Max Weber, i és una bona perspectiva si un se sap espolsar el ressentiment i cobrir d'humilitat. Crec que el llibre, en gran part, ho aconsegueix. El relat del seu pas per la política, amb les característiques pròpies del Canadà (americanes en algunes coses, europees en d'altres) exposa amb precisió quins són els elements clau a tenir en compte en una dedicació com aquesta. El joc de rivalitats (que al món anglosaxó està perfectament integrat en els processos de primàries), la pregunta sobre per què i per qui treballes, la vocació política, les tensions entre els interessos locals i els generals, la necessitat de la visió estratègica, la primacia de la valentia sobre el càlcul (segons Maquiavel, curiosament), la combinació entre "cap" i "entranyes" (p. 44), la vida absolutament anormal dels polítics i el seu impacte psicològic en un mateix, el paper de l'atzar, les relacions amb els mitjans, el joc brut, les relacions entre contrincants, les il·lusions i lleialtats, el necessari contacte directe amb la gent "normal", els límits de la professionalització, etc... Tot això hi surt, crec, molt ben reflectit. I seria, em permeto dir, d'obligada lectura per tot aquell que, ara que es preparen eleccions municipals, tingui ganes d'entrar en aquest meravellós i brutal sarau. Sarau que Ignatieff homenatja i recomana, de fet, que reivindica malgrat tot.

No sé exactament quin d'aquests aspectes destacar. El llibre val molt la pena, és curt (240 pàgines) i us el recomano. En un paràgraf, però (p. 128), Ignatieff es pregunta si podem esperar una percepció més positiva de la política si la manera d'exercir-la i explicar-la respon tan fidelment a aquests tòpics. I, a la pàgina següent, afirma que les qüestions, en política, es divideixen en dos grups. Les que interessen als polítics, als seus seguidors i a la premsa i els que preocupen en general, que són menys. "Puedes destruir tu carrera si confundes el  primer tipo con el segundo". Em temo que estem envoltats de polítics altruistes, que pensen poc en la seva carrera, doncs. 

(Amb el de Nadal i el d'Obiols, aquest és el tercer llibre de memòries polítiques que llegeixo, aquest any; ¿he de demanar hora ràpidament al psiquiatre?).