Més erotisme, sisplau

Això va anar així. Resulta que un dissabte vaig llegir una entrevista al suplement "Babelia" d'El País. Era a un coreà de nom irrecordable que s'havia format, i viu, a Alemanya. No el coneixia de res i resulta que ja té quatre llibres publicats a Espanya, a Herder. Senzillament, em va entusiasmar. Byung-Chul Han, doncs, posava aigua al vi amb una lògica irresistible a alguns dels tòpics de la nostra societat contemporània. Sobretot, reivindicant la "conflictiva" relació amb l'altre, quant, per exemple, a la "transparència" tan cacarejada per tota l'actual ciència política; al bloqueig de tota contrarietat en les relacions humanes; a la pèrdua de la intimitat i la distància, i per tant del desig, és a dir, de l'amor; o al canvi de rols sobre l'explotació humana (de l'explotació de l'home per l'home a l'autoexplotació, sense possibilitat d'enforntar-s'hi). Em feia pensar en alguna reflexió que havia llegit de Josep M. Esquirol o en Martin Buber per qui la distància és el principi de l'ésser humà (op. cit. infra p. 24).

Aquesta entrevista deia coses tan clares, i alhora tan amagades, com que “la violencia, que es inmanente al sistema neoliberal, ya no destruye desde fuera del propio individuo. Lo hace desde dentro y provoca depresión o cáncer”, per exemple. O que  “el eros es la condición previa del pensamiento. Sin el deseo hacia un ser amado que es el otro, no hay posibilidad de filosofía”. O que “la sociedad expuesta se convierte también en pornográfica. La exposición hasta el exceso lo convierte todo en mercancía. Lo invisible no existe, de modo que todo es entregado desnudo, sin secreto, para ser devorado de inmediato, como decía Baudrillard (...). La pornografía aniquila al eros y al propio sexo”.

El doble tall de la transparència

O aquesta altra: “La transparencia que se exige hoy en día de los políticos es cualquier cosa menos una demanda política. No se pide la transparencia para los procesos de decisión que no interesan al consumidor. El imperativo de transparencia sirve para descubrir a los políticos, para desenmascararlos o para escandalizar. La demanda de transparencia presupone la posición de un espectador escandalizado. No es la demanda de un ciudadano comprometido, sino de un espectador pasivo. La participación se realiza en forma de reclamaciones y quejas. La sociedad de la transparencia, poblada de espectadores y consumidores, es la base de una democracia del espectador” (...) . “La pérdida de la esfera pública genera un vacío que acaba siendo ocupado por la intimidad y los aspectos de la vida privada”, afirma. “Hoy se oye a menudo que es la transparencia la que pone las bases de la confianza. En esta afirmación se esconde una contradicción. La confianza solo es posible en un estado entre conocimiento y no conocimiento. Confianza significa, aun sin saber, construir una relación positiva con el otro. La confianza hace que la acción sea posible a pesar de no saber. Si lo sé todo, sobra la confianza. La transparencia es un estado en el que el no saber ha sido eliminado. Donde rige la transparencia, no hay lugar para la confianza. En lugar de decir que la transparencia funda la confianza, habría que decir que la transparencia suprime la confianza. Solo se pide transparencia insistentemente en una sociedad en la que la confianza ya no existe como valor”

Perdoneu les cites, llargues. Però aquesta posició tan, diguem-ne, contracultural, tan poc cínica, tan de plantar cara, em va seduir. Que consti que avui, per exemple, fer un discurs anti-pornogràfic o anti-transparentisme t'acosta, respectivament, als bisbes o a la "casta" política, a nivell d'opinió pública, que són dels col·lectius més denostats per l'"autenticitat". Per això dic que va contra-corrent.

L'agonia de l'Eros

De manera que vaig córrer a llegir-ne un, almenys, de llibre. Tot i que em temo que em llegiré aviat els altres tres. Vaig triar La agonía del Eros (Herder, Barcelona, 2014), un llibre curt però densíssim. D'un gruix no pas de cites o de frases complicades, no; parlo de pensar, de generar idees i reflexions una darrere l'altra, amb frases curtes, amb exemples trets del cinema o la literatura, que van dibuixant un discurs molt il·luminador. Ignoro l'origen del llibre; semblen articles independents reunits, que adopten coherència més en les idees de fons que ens la seva estructura formal. En cada un d'ells desenvolupa una tesi, el tret comú de les quals ens situa en la crítica a una societat, la contemporània, on prima la sensació d'autocontrol, l'absència de límits al desig, la instrumentalització de les relacions personals i l'exposició contínua del jo.

Han, així, alhora que adverteix sobre el procés de desaparició de l'Eros, en proposa la seva redescoberta. L'Eros, diu, "hace posible una experiencia del otro en su alteridad, que saca al uno de su infierno narcisista. El Eros pone en marcha un desreconocimiento de sí mismo, un voluntario vaciamiento de sí mismo" ja que no es tracta de "la realización propia del uno sinó del don del otro" (p. 12, el subratllat no és meu). Jo penso que ja deu ser això, que un coreà ens ha de venir a unir la principal idea oriental (el buidament) amb la principal aportació de la cultura judeocristiana (l'altre). Un dels exemples a què dedica un capítol és la pornografia. "El amor se positiva hoy como sexualidad, que está sometida, a su vez, al dictado del rendimiento", on l'altre, convertit en objecte "ya no es persona, pues ha sido fragmentado en objetos sexuales parciales ", adverteix (p. 23). L'autor ens recorda que l'amor, en el que no hi cabria una comptabilitat del deure i l'haver (p. 30), té més de narratiu que de sensorial, d'excés desigual que de pacte, d'obertura que de planificació, de desig més que de confort, del no transitat (l'altre atòpic, en diu) davant el conegut. N'anomena la "negativitat" front al control "positiu" de tots els seus efectes, inclòs el sofriment. Amb Hegel, demana una vida l'esperit de la qual planti cara al que és negatiu "y se demore en ello" (p. 38).

No us el perdeu. El llibre acaba amb la reivindicació de la teoria, és a dir el pensament del silenci davant la trremenda quantitat d'informació que ens aplana, que aclareixi el món abans d'explicar-lo, que sigui més narrativa o hermenèutica abans que aditiva o dedictiva (p. 75).

Senyors, em temo que estem davant el gran filòsof que liquida la postmodernitat. Ratzinger, i segurament d'altres, ho van intentar, en nom d'un humanisme contemporani, més necessari que mai ara que és bandejat de les aules per "inútil". Byung-Chul Han ens hi porta amb una finor i contundència, amb una claredat, que és d'agrair.