Gombrowicz, el premonitori

Un any més tard que jo nasqués, i un any abans de suïcidar-se, l'escriptor polonès Witold Gombrowicz va dictar a Vence (on vaig estar fa tres anys) a la seva dona i un amic unes lliçons de filosofia on, des de Kant a Sartre, analitza els autors més rellevants, segons ell, de la filosofia moderna, passant per Kierkegaard, Marx, Nietzsche, Schopenhauer o Heidegger, amb la línia argumental, diria jo, de l'existencialisme. Dels apunts, amb parts perdudes o indesxifrables, se'n féu un llibre, Curso de filosofía en seis horas y cuarto (Tusquets, Barcelona, 1997), l'edició castellana del qual té un bon pròleg de Cristina Fernández.Cubas i ha estat traduït per José María Ventosa. Vaig 'salvar' el meu exemplar d'unes letals humitats que van afectar fa un temps la meva biblioteca i, un cop ben sec i amb les taques com a ferides inesborrables del temps, me l'he llegit fa poc.

La lectura que fa Gombrowicz d'aquests autors quant a indagadors de l'ésser com a consciència, tot i que propera als seus propis interessos intel·lectuals, respon perfectament al caràcter divulgatiu i sintètic del títol i, potser per això, el fa atractiu. Com un acordió, cal haver estirat molt esl braços, haver llegit i estudiat molt, vull dir, per poder fer el so sintètic quan l'acordió s'ha escurçat. Podríem dir que, d'alguna manera, va avaçar-se als cent-quaranta caràcters als que únicament aspirem a llegir, els homes d'avui. Aconsegueix, així, bons resums com, quan, per exemple, amb Schopenhauer, explica que "la obra de arte busca lo concreto, pero en lo concreto reencuentra lo universal, la voluntad de vivir" (p. 62). O quan, ensenyant Hegel, queu que pel pensador alemany, la guerra "es también un proceso dialéctico donde lo inmoral lleva a lo moral" (p. 75). O quan comenta que, segons Heidegger, l'home pot conviure tant en la dimensió trivial o l'autèntica i diu: "El hombre -dce Heidegger- debe hacerse (...), tiene que hacerse 'hombre'. La vida tivial es simplemente una huida hacia uno mismo" (p. 114). ¿Ho podríeu resumir millor?

El llibre conté també algunes notes d'humor, com quan explica l'enveja de Schopenhauer per Kant. O quan diu que "la literatura que considera que puede arreglarse el mundo es la cosa más idiota que imaginarse pueda" (p. 100). O quan, parlant de la llibertat i de la impossibilitat de triar si un és baixet o no (aquí em vaig sentir interpel·lat), diu sàviament que "no puedo elegir libremente mi estatura, pero depende de mi el considerar la poca altura como una cualidad o como un defecto (p. 104). Sí senyor!

Finalment, és sorprenent tant la finor en determinar el curs de la història immediata com l'actualitat de les seves reflexions més polítiques. Vint anys més tard de la caiguda del mur escriu que "dentro de veinte o treinta años el marxismo será puesto de patitas a la calle" (p. 132). Polonès dissident, analitza d'una manera molt senzilla però clara quin és el fracàs comunista. "La gran crisis del marxismo proviene sencillamente del hecho de que -la situación del este lo ha demostrado- se trabaja mal y se produce muy poco ¿Por qué? La vida es ruda; si no se obliga a los hombres a trabajar, naturalmente no trabajarán" (p. 130). Per ell, el gran error és, en definitiva, deixar la política en "grans frases" d'índole moral enlloc de proecupar-se de com incrementar la riquesa, si després es vol distribuir (p. 131), cosa que li vaig sentir dir un dia a Felipe González i vaig pensar que tenia tota la raó. I per més lucidesa, enmig de l'embadocament de Podemos i del 9-N, no us podeu perdre la diatriba contra la "democràcia popular" (p. 134), un camuflatge, segons ell, de la dictadura. 

Ell es va suïcidar en pocs mesos. Jo, si és que en teniu la intenció, us recomano que primer el llegiu.