Em sembla que la millor aportació de la filòsofa Jeanne Hersch (1910-2000) a la humanitat ha estat la bella manera d'escriure, és a dir, de copsar la música de fons del pensament i la història i fer-ne una cançó nova, per nosaltres. Acantilado va publicar, amb El nacimiento de Eva (2008, prefaci de Jean Starobinski, trad. Rosa Rius), una compliació d'escrits diversos, alguns d'ells centrats en mites religiosos o culturals (si és que hi ha diferència) que fugen de l'enfarfagament intel·lectual i l'acosten, més aviat, a la creació literària.
El primer dels assajos, per exemple, "Dios contra Dios", explica com a ningú mai no li he llegit, l'origen de l'home com al "buit" de Déu (ei, no a l'inrevés). Del sofriment post-creador a la carència. "La carencia, la fisura, la ausencia. La carencia permitió que Dios creara fuera de Sí" (p. 12), una creació que du a l'home i, alhora, a l'amor. Quina lliçó, penso, davant el que fem cada dia, tot queixant-nos del que no tenim. El que no tenim ens fa humans i amorosos, diu Hersch contemplant Déu. El segon reflexiona sobre l'origen del temps contemplant una escultura medieval, en el tercer sobre el drac (dedicat a Carl Scmitt). Després, una altra reflexió sobre el temps a propòsit de cap d'any, reivindicant el present (cada hora és l'hora zero, diu, p. 44); etcètera.
Destaco el capítol dedicat a la festa i a reivindicar el seu caràcter simbolic, més que lúdic (pp. 49 i ss.), absolutament necessària per al sentit davant un món amorf. I també el dedicat a la mort (pp. 63 i ss.), una invitació radical a viure, a estimar la materialitat de les relacions, el que és mortal i podem perdre, perquè justament això és el que mereix ser estimat. I, així, l'hamor transforma el que és mortal. "Para nosotros que sabemos que vamos a morir, vivir ahora adquiere un valor absoluto y, a la vez, no definitivo" (p. 74).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada