Amb Vega a Beirut

Aquí, amb Amador Vega, el 2010, en una conferència arran del cinquantenari d'una obra de Jordi Arenas, a Mataró.

La escritura es el lugar en el que se debate la conciencia instigada por las emociones. (...). Es el vehículo que registra toda transformación personal (op. cit., p. 35).

L'altre dia, ordenant papers, vaig veure que havia retallat una crònica de l'any 2000 d'Ignacio Vidal-Folch a El País on comentava la presentació de Passió, meditació i contemplació, un llibre que, ves per on, va recuperar Fragmenta fa dos anys. No recordo massa per què (no vaig comprar el llibre, aleshores), suposo perquè vaig veure a la foto els dos presentadors de l'acte, Eugenio Trías i Lluís Duch, de qui sí que tinc força llibres i segueixo des de fa molt de temps. No em vaig quedar amb el nom del seu autor. Uns anys anys més tard, remenant llibres a Robafaves (quantes coses que s'aprenen, remenant), va caure a les meves mans Arte y santidad (Univ. Pública de Navarra, Pamplona, 2005), que vaig comprar de seguida i que em va agradar molt. Em vaig quedar, aleshores sí, amb el nom d'aquest professor que l'havia escrit, un tal Amador Vega, de qui després vaig llegir algunes coses més. El 2010, també per carambola, vaig representar l'Ajuntament en un acte al qual, de fet, hauria anat també de públic. Era una de les conferències que se celebraven amb motiu del cinquantenari de les pintures de Jordi Arenas al sagrament de l'església de Santa Anna, a Mataró, i, a banda de les paraules protocol·làries, vaig voler fer notar la satisfacció de presentar Vega. Allà vaig saber que és parent d'una coneguda família de la ciutat. Aquest capítol de la meva avorrida biografia, disculpeu, continua amb això: de les primeres feines que vaig fer a Fragmenta va ser la promoció de dos llibres de l'Amador Vega. Un de seu, Tres poetas del exceso (Fragmenta 2011) i l'altre on participava en la seva edició, Emparaular el món. El pensament antropològic de Lluís Duch (també en castellà, 2011). Així que, finalment, he tingut l'honor de tractar-lo unes quantes vegades.

Per això vaig llegir amb interès l'últim llibre que Fragmenta ha publicat, sortit del forn fa unes setmanes, el Libro de horas de Beirut, en el qual l'autor narra els dies que passà a la capital libanesa, amb incursions a Grècia i Síria, dirigint un curs sobre Ramon Llull. Interès, a banda de l'estrictament professional, perquè, com he dit, m'interessa de fa temps el que escriu, ho segueixo i m'agrada. Però també perquè l'autor ha elaborat una peça estrictament literària, prescindint tant de la divulgació acadèmica, de l'assaig o la teoria artística, com fa en els seus llibres. Crec que l'exercici es resol amb èxit. Podríem dir que el seu gènere entra dins els llibres de viatges, o dels dietaris amb motiu d'un viatge (d'una distància, un desplaçament). "Lo fundamental de todo viaje es la excitación que se apodera de ti", reconeix (p. 11) i es proposa "suspender el tiempo de la vida que pasa, no emitir juicios, simplemente observar, en otros lugares, en otras lenguas, pisar otras calles, no pensar nada ante otro mar, cansarse en otras montañas" (p. 54). 

Així que hi trobarem aspectes pràctics, des de la gastronomia a les dificultats quotidianes que té un home de confort occidental en un país com el Líban, barrejats amb reflexions sobre el lloc i el moment convuls que viu. O sobre la matèria d'estudis (Llull). Parlarà també sobre les persones que s'hi troba, sobre l'enorme diversitat de grups i comunitats que, des de fa segles -i de diferents tradicions religioses- viuen com poden en aquest enclau tan estratègic, "síntesis de todos los excesos y bellezas de este mundo" (p. 54). Cosa que, d'alguna manera, lliga amb l'angoixa de Llull de trobar un sistema que permeti "una gramática común y un principio de realidad para entenderse" (p. 52) més enllà de les tradicions, creences i "teologies". Reflexionarà sobre la mística, sobre Déu i creure, amb convidats com sant Agustí o el mestre Eckhart, des de la perspectiva d'un occidental del segle XXI que veu amb admiració l'origen de la seva tradició i per qui "la vía devocinal no me atrae demasiado, pero hay que mantener el equilibrio con la especulación abstracta, no sea que también esta se convierta en un nuevo ídolo" (p. 149). I, òbviament, ens mostra com "mastega" amb els queixals de la pròpia amb reflexions pròpies les emocions i experiències que viu.