La Pantoja (Cantàbria 4)

¿Sabeu què és la pantoja? És una mena d'argot fet servir pels picapedrers de la comarca de Trasmiera, a Cantàbria, famosos pel seu mestratge en l'època de construcció de grans catedrals gòtiques i, molt probablement, fins el barroc. El feien servir perquè on anessin que se'ls cridés, arreu d'Espanya i fins i tot a Amèrica, no els entenguessin quan parlaven i, així, no revelessin els secrets del seu know how, que es diu ara. Consistia, alerta, en afegir sufixos i prefixos del basc a paraules en castellà. D'abans de Galíndez sembla que el basc sempre ha tingut un bon ús per encriptar missatges.

Quan vols fer un museu i no hi tens gairebé res per posar-hi, n'hi dius centre d'interpretació i quedes com un senyor. Algú ho deuria posar de moda i som-hi. Sobretot a Cantàbria, pel que sembla. Un dia que feia mal temps i no teníem ganes de voltar gaire vam visitar la zona d'Arnuero, on ens allotjàvem, a la comarca de Transmiera, aquesta que es va inventar la pantoja. Gràcies al centre d'interpretació vam saber totes aquestes coses i les tècniques constructives de catedrals, retaules, campanes i altres utenisilis. Com a curiositat, el centre disposa d'un petit quadre de joventut d'Antonio López, molt bonic.

Vam visitar força esglésies, totes de gran valor arquitectònic i molt ben conservades, i de diversos estils, des del romànic al neoclàssic. I cap a la tarda, reservant-ho abans, vam visitar el molí de santa Olaja (Eulàlia), a la maresma de Soel, a Soano, que funcionava amb les marees. Ara l'han reconstruït, un cop abandonat a mitjan del segle XX, i serveix, com no podria ser d'una altra manera, com a centre d'interpretació. A mi m'admira que hi hagi gent que davant l'enrenou de les marees, enlloc de queixar-se com faria jo, en sàpiga treure tant de profit.

Del periple pels centres d'interpretació i per les magnífiques esglésies de la comarca, com a catalans que som, ens queda la pregunta de si encara se'n treu o no prou rendiment turístic de tot plegat, en comparació amb la sobreexplotació de les costes càntabres. Jo, aquest tros de món, el trobo interessantíssim, amb peces de gran valor, i no en sabia res fins que no hi he anat. Per contrast, Santillana del Mar, fora de la seva majestuosa col·legiata romànica, que val molt la pena, em va semblar aquests típics llocs sense ànima en què els turistes convertim els nostres destins, fent del món un parc temàtic, un simple decorat. Els problemes recorrents sobre aquest tema a Barcelona, ara la Rambla, ara la Barceloneta, mostren un debat ben viu, i ben proper, sobre aquesta qüestió.

Al mig hi trobem el model que es desenvolupa a "El Capricho", l'obra de Gaudí a Comillas, una de les tres úniques fora de Catalunya. Una molt bona rehabilitació i una "interpretació" molt correcta del modernisme, just abans que exlpotés a Barcelona, per cert, provoca milers de visites l'any. Els propietaris, fa un temps, van decidir tancar el restaurant que s'hi regentava per dedicar l'edifici íntegrament a les visites. I són uns privats, japonesos. Un bon model.

Anteriors: 1. Doble assassinat 2. Chochitos ricos 3. Un pipí a la muntanya