Pla a Girona, Barcelona i Madrid

L'any passat, com anunciava en aquest mateix bloc, vaig decidir fer-me el ferm propòsit de recuperar Pla, que feia molt de temps que no llegia. De moment, he decidit cada estiu cruspir-me un volum de l'Obra Completa, potser saltant-me el que ja havia llegit, o no, ja ho veurem. De moment, aquesta vegada tocava Primera volada (Ed. Destino, Barcelona 1972[2]), el tercer volum, on Josep Pla, on hi recull llibres que relaten les seves primeres estades a Girona, com a estudiant, i a Barcelona o Madrid, fent les seves primeres feines com a periodista, a principis dels anys vint, tot i que publicats caps als cinquanta (i al 1966 a l'obra completa). El llibre, que me'n vaig endur de viatge, no decep en absolut. De fet, Pla parla poc del que estudia o treballa, li interessa ben poc, òbviament. D'aquest llibre destacaria la gran capacitat descriptiva de l'autor, que és senzillament sublim, i la multiplicitat d'interessos que, amagats darrere un humor implacable i una falsa exhibició de mandra, mostren un Pla atent i lúcid davant un munt d'aspectes de la nostra vida social i d'un món impostat que Pla dissecciona amb el bisturí de la ironia i el posat menfotista.

L'obra conté entrades molt bones, amb paràgrafs d'emmacar. És on Pla parla dels "amics, coneguts i saludats" o dels famosos "asuntos que el temps resoldrà", que són de les coses més citades d'ell. Les descripcions de Pla contenen comparacions i hipèrboles desconcertants, com quan assigna els colors o els estats d'ànim. N'hi ha com aquestes, parlant de monuments: "És agradable de passar el palmell de la mà per les pedres d'una muralla romana. És com tocar unes anques femenines -sense les conseqüències que de vegades comporten aquestes actes" (p. 226). O "les ciutats guanyen molt si les senyores hi acompanyen" (p. 272). O "una ciutat és exactament el contrari d'una aglomeració" (p. 300). Amb un parell de frases, i amb l'ajut de l'humor, es poden dir moltes coses.

Però per mostrar les dues característiques de les que parlava, us recomano un parell de capítols de la tercera part, relativa a Madrid. L'enorme capacitat descriptiva queda de manifest a "Madrid, 4 d'abril. Ortega y gasset ex cathedra" (p. 547 i ss.) en la que narra una conferència del filòsof madrileny, a la que Pla va assistir. En tot el relat no esmenta ni una sola de les idees que hi va expressar, com si no li importessin. En canvi, la descripció del cos, de la cara, de la veu, de la classe, de l'ambient... ens dóna probablement molta més informació, i més amena, que un resum de la conferència. Aquesta descripció dels "marges" que ens està fent, en ralitat, del "centre". 

En canvi, una genial mostra dels interessos de Pla és a "Maig: La vida de l'empleat" (pp. 579 i ss.) en la que l'autor escriu una peça que podria ser, lamentablement, aplicable als nostres dies. I, si hagués conegut la nostra administració autonòmica (tot i que és injust generalitzar), li haurien sobrat les comparacions amb Catalunya, que, potser amb les ganes ara ja poc dissimulades de semblar madrilenys (és a dir, tenir un estat "propi"), ja fa temps que ha copiat els mals costums a l'administració. És on parla dels "asuntos" (p. 580) i on acaba amb un dels paràgrafs que em semblen més lúcids, referits a la (potser impossible) reforma de l'administració (p. 583):

Ara bé, precisament perquè la burocràcia és una manera natural de viure, una activitat espontània, un tarannà perfectament habitual, les formes que adopta són plàstiques, liquides, sovint gasoses. És impossible de trobar-hi el cos. L'home que s'encarés amb el problema i el resolgués seria el més gran estadista que hauria tingut mai Espanya.