Tardor amb Weiwei i Casagemas

El panorama de les exposicions a Barcelona, aquest curs que comença, sembla d’antuvi força esperançador. A l’octubre, la Fundació Joan Miró inaugurarà "Barcelona, zona neutral (1914-1918)", una mostra sobre el període de la I Guerra Mundial a través de l’ art, la fotografia, la premsa, la publicitat, els cromos i el cinema. El mateix mes, el Museu Picasso obre l’exposició de 163 fotos donades pel fotògraf David Douglas Duncan, amic de Pablo i Jacqueline Picasso. A Caixafòrum, a més de seguir mostrant obres de petit format del Prado fins el 5 de gener, obrirà a la tardor l’exposició de la sèrie "Gènesi" de Sebastião Salgado, amb 200 fotos de la natura en estat pur arreu del món. Al MACBA podrem veure les obres de la italiana Carol Rama amb peces de 1936 a 2006, amb les seves aportacions al sensurrealisme, l’art visceral-concret, el porno brut i l’abstracció orgànica. I més endavant, una mostra de l’arquitecte Ignasi de Solà-Morales. I unes quantes més.

Però les dues exposicions que voldria destacar avui són, d’una banda, la que acollirà el palau de La Virreina a partir de l’octubre, "On the Table", una retrospectiva ambiciosa de l’artista xinès Ai Weiwei, dissenyada expressament per ell. De l’altra, al MNAC, la que per primera vegada mostra a fons l’obra de Carles Casagemas, amic íntim de joventut de Picasso que va suïcidar-se quan aquest tenia 19 anys, marcant definitivament la seva trajectòria artística amb l’inici de l’època blava. Sens dubte, tot i la importància de la relació de Casagemas amb el jove Picasso, a Barcelona i a París, segurament no ha estat prou estudiada, però la figura del pintor fill de diplomàtic encara és un enigma.

D’Ai Weiwei, potser l’artista contemporani més famós de la Xina, coneixem sobretot el seu paper de dissident del règim comunista de Pequín el qual, tot i encarregar-li el disseny del seu estadi olímpic, va emprendre una persecució contra ell. Aquí a Occident diríem que Weiwei és un artista “dialèctic”, tant per aquestes relacions duals amb el poder com, sobretot, per la capacitat de transitar en els llenguatges més moderns bevent de la tradició artística xinesa. Les seves obres, des de performances a vídeos, de pintures a escultures, són d’una imaginació i ambició desbordants.

Article per a la revista Valors (setembre 2014)Foto: Ai Weiwei.