Un pipí a la muntanya (Cantàbria 3)

Calculo que passat el parc natural de Gorbeia, a l'alçada del port d'Altube, a l'AP-68, encara al País Basc, es produeix un dels fenòmens més importants de la geografia peninsular. Jo anava mirant el vessant de la carretera, tant anant com venint, i hi ha un punt on s'acaba la pujada i comença la baixada, és a dir, on se separa el vessant cantàbric del vessant mediterrani. Cantàbria encara té una altra "frontera" de vessants, cap al Sud-Oest, amb Astúries, Lleó i Palència, tot i que encara no veurà néixer alguns afluents del Tajo, que, com sabeu, mor a l'Atlàntic, a Portugal. De fet, el vessant mediterrani entra a Cantàbria al voltant de Reinosa, que acull un magnífic embassament. Però no el vaig visitar. Jo, com un babau, seguia la pendent basca, que és la que els catalans agafem si volem anar a Cantàbria.

"Si ara fes un pipí aquí", vaig dir fent-me el mestre-tites, "abans arribaria una gota a Catalunya que a Bilbao, que és a tocar". D'acord, hauria de ser un senyor pipí, però la llei de la gravetat juga a favor meu. La trasformació, com dic, és brutal. És perceptible especialment en el paisatge, degut al canvi de clima. On hi havia pins hi ha avet, desapareixen els terrosos i, per tant, el tipus de sembra. ¿Haurà influït, això, en la cultura, en la llengua, en l'arquitectura, en la política, en la història?, em pregunto. No ho sé, el canvi de vessant no fa pas intansitable els territoris d'una banda i l'altra. Però a Cantàbria, sí que es nota la influència asturiana i basca potser fins i tot per sobre de la castellana; en parlaré l'últim dia d'aquestes cròniques a propòsit de la gastronomia.

El que sí que sé és que un dels principals actius de Cantàbria és el paisatge, d'un verd intens, habitat, a banda de les poblacions costeres, de petits nuclis i de moltes cases de pagès isolades molt pintoresques (casonas), envoltades de grans prats entre petits pujols, on hi pasturen vaques de diverses races, que van a parar a magnífiques platges, ries, maresmes i penya-segats de conte, i que sorgeixen de muntanyes plenes de roures, avets (això cap amunt) i eucaliptus. Molts eucaliptus. Els eucaliptus, els quals coneixo per les bones mostres al Parc Central de Mataró (el vell), tenien molt mala fama quan jo era petit perquè deien que es plantaven per prouduir ràpidament la fusta i que vampiritzaven el terreny, no deixant viure altres espècies. Ho ignoro.

La composició geològica de les muntanyes i l'activitat a l'era del desglaç han creat multitud de cavitats subterrànies que, tot i descobertes en temps relativament recent, algunes foren habitades pels humans de fa milers d'anys. Nosaltres vam visitar la Cueva de las Monedas, a Puente Viesgo, al costat d'algunes altres. La del Castillo, també visitable, ens la vam perdre perquè ja no admetien ningú més. En totes dues s'hi han trobat pintures rupestres. A la de las Monedas, que la vam visitar, s'hi poden apreciar dibuixos de rens (era glacial), cavalls i altres animals, amb un carbó que es conserva negríssim, probablement un ritual per desitjar una bona caça. A la del Castillo hi ha mans de totes les edats dibuixades col·locant-les a la paret i espargint pintura, pintura paleolítica, s'entén. A mi, quan em pregunten "¿i l'art, per què serveix?" o, encara pitjor, "¿i això, què coi vol dir?", penso si l'espècie haurà evolucionat tan com sembla des que els utilitaris avantpassats de la prehistòria ja li trobaven totes les virtuts.

Una cova no habitada, i preciosa, és la del Soplao, on les excavacions mineres van topar-se amb una enorme cavitat amb múltiples passadissos i sales plenes d'estalagmites i estalagtites i tot el que vulgueu, on s'hi produeix un fenomen gairebé únic al món (i, de moment, sense cap teoria definitiva), la de les formacions excèntriques. És a dir, ramificacions d'estalagtites que, enlloc de seguir la verticalitat de la gravetat, apunten a mil i un horitzons.

Anteriors:
1. Doble assassinat 

2. Chochitos ricos