La política i els verbs

L'alcalde del meu municipi, que ara plegarà, té o tenia un lema que sempre m'ha inquietat una mica. Deia que volia alguna cosa així com "ser, fer i ajudar a fer". La primera lectura, de fet, és positiva. En dedueixes què ha de fer, una administració: afirmar-se, o afirmar el lloc on serveix, fer (encara que sigui alguna cosa) i, tot i que s'esmenti en últim lloc, servir el conjunt de ciutadans que en volen fer, de coses. La segona lectura, però, em va inquietar més. A veure, jo no me'n recordo gaire de la sintaxi, però diria que el verb fer és transitiu i el ser, copulatiu, de manera que, per entendre'ns, sobretot per entendre'ns, necessiten un complement. Ser qui? ¿Ser qui? ¿Fer què? ¿Ajudar a fer quines coses? ens podem preguntar. 

Efectivament, l'administració és "transitiva". És (i tant si ho és!). Fa (dins els límits del que és!). I ajuda a fer (a vegades disbarats, a vegades renecs...). Però la política és "predicativa", ens designa l'objecte, el to, la gradació, l'espai i el temps, allò en el qual el subjecte, per acció del verb, s'ha transformat, o el que el subjecte ha transformat. En poques paraules, que hi trobo a faltar el projecte, en aquests verbs. M'inquieta, ara ho veig, la falta absoluta de projecte al costat de la lògica esperança de romandre administrant còmodament.

La falta de projecte polític és una de les característiques més preocupants de la política actual, postmoderna (o post-postmoderna), absència del qual provenen els simulacres utòpics que aqui a Catalunya adopten el nom d'independència. Però, al marge d'això, no sabem quina Europa volem cap on va Espanya o què passarà amb Catalunya l'endemà del Gran Dia que ens deixem de fer Història per començar a fer alguna cosa útil. Així mateix, a petita escala, passa a Mataró. ¿Amb què contribuirem a la gran regió econòmica de Barcelona en competència amb altres grans regions continentals i mediterrànies? ¿En què basarem el nostre valor afegit diferencial? ¿Quins aliats tenim, interns i externs? ¿Quines reformes hem de fer per arribar-hi? ¿Com repercutirà sobre la nostra vida quotidiana? ¿Ser qui? ¿Fer què? ¿Ajudar a fer quines coses? 

La impostació verbal supera fronteres d'espai i ideològiques. En el camp "convencional", ja es veu (malgrat l'exemple que he posat, n'està ple pertot). En el camp independentista, per exemple, sentim cada dia que el poble vol exercir la seva "voluntat de ser" (¿de ser què? ¿ric? ¿jove? ¿imbecil?). En el camp "alternatiu", s'ha optat clarament per verbs transitius (cosa lògica, està ple de funcionaris). Podem i Guanyem. No se sap què és exactament el que podrem, ni tampoc què dimonis guanyarem, només sabem que qui ho farà. Serem "nosaltres" (perquè el verb està conjugat en la segona persona del plural, per res més); és a dir "la gent"; en l'imaginari popular, una massa davant "la casta". Mira que fàcil. Ara, la "massa" potser no sap massa què fer amb l'insstrument de "poder" (o "podar") ni amb la màquina de "guanyar". De nou, el projecte és el que menys importa, el convidat de pedra. ¿Cap on ha d'anar aquest país dels verbs transitius? ¿Què aportem a l'escenari econòmic europeu? ¿Com serem més productius i competitius? ¿Quin mapa i qualitat de serveis públics volem per a la ciutadania? ¿Com ens defensarem de les amenaces? ¿Amb quina política fiscal? ¿Amb quina política de distribució institucional? Bé, aquestes són preguntes polítiques per a les quals la política actual sembla que no està predisposada a respondre. Estem massa ocupats conjugant.