L'home que fou dijous i l'esquerra

Quaderns Crema (Barcelona, 2005) va recuperar la traducció de Pau Romeva de L'home que fou dijous, de G. K. Chesterton, cosa que contribueix, sens dubte, a valorar la feina dels nostres traductors, sobretot d'abans del franquisme. Romeva, important dirigent de la UDC a la clandestinitat, a més, era potser el millor expert en Chesterton que teníem a Catalunya (la URL va publicar els seus textos), o sigui que lògicament mereixia un homenatge. Però he de dir, sentint-ho molt, que en aquest cas l'excés de cultismes i alguna errata no corregida dificulten un text que, tot i tractar-se d'una novel·la negra, no és senzill. De fet, diguem-ho tot, no és exactament una novel·la negra (negra d'humor, esclar) sinó que, molt a l'estil de l'autor, contrueix una situació extrema, a  vegades clarament surrealista, la complica una mica, per dir-nos, de fet, motes altres coses. 

En aquest cas l'autor relata una suposada desarticulació d'un grup terrorista d'inspiració anarquista ("un grapat d'homes que combinen la ignorància amb l'intel·lectualisme", en diu, p. 50), amb una trama que al final no saps qui persegueix a qui, per disseccionar una societat que, en teoria, enfronta l'ordre i el caos i que, potser, en realitat, un necessita l'altre. "La serenitat d'un exèrcit és la fúria de la nació" (p. 52) diu un policia que sembla un dels "mossos per la independència" d'ara mateix. De fet, el tema em recorda un vell assaig, també sota forma narrativa, de Hans Magnus Enzensberger, sobre la necessitat dels aparells de seguretat de viure sota l'amenaça terrorista, i viceversa, per garantir la seva supervivència. Les descripcions que Chesterton fa, ridiculitzant-les, tant de les posicions anarquistes com les de la policia, semblen un sarcasme si les llegim havent passat ja el segle XX, i XXI. "Nosaltres no som assassins, som executors", com crida un al principi per fer.se guanyar el vot de les masses (p. 43) pot ser un crit expressat sense cap mena d'humor per massa gent, encara. Però no tan sols "els terroristes". El mateix personatge continua el discurs amb una frase que sento massa sovint entre persones pacífiques, algunes d'elles admirables, i que a mi em deixa glaçat: "Jo no sóc un home. Jo sóc una causa" (p. 44). Glups. Cap causa val més que un home, vindria a dir el necessari Chesterton per qui "quan parlen d'un paradís sense bé ni mal, volen dir la sepultura" (p. 57). Ostres, que ben dit.

Ja veieu que la novel·la és plena de frases genials. Com aquesta que explica a la seva manera per què és millor la monogàmia: "Es pot concedir als matemàtics que quatre és dues vegades dos. Però dos no és dues vegades ú; dos és dues mil vegades ú. És per això que, malgrat un centenar de desavantatges, l'home trona sempre a la monogàmia" (p. 109). O aquest reguitzell d'epítets (aquí sí que s'hi veu la mà destra de Romeva): "Vós, boig, maleït, gras, bufat, lleganyós, bunyolaire, escandalós, buit de closca, deixat de la mà de Déu! (...) Vós, gran ximple cara-rosat, cap d'estopa, nap!" (p. 148). O aquesta manrea tan anglesa d'advertir els companys: "Hi ha molt per dir a favor de la mort; però si algú té preferència per l'altra alternativa li aconsello que em segueixi" (p. 156). 

Hi haurà qui acusi Chesterton d'haver escrit un llibre conservador, absolutament desconfiat amb els canvis i les revolucions (en vaig parlar aquí, a "Chesterton, de dretes?"). Jo m'inclino, en canvi, pel Chesterton que ens fa veure fons on poden caure al ridícul i al fracàs les idees més nobles de canvi i emancipació. Fracàs pitjor que el conservadurisme, perquè les fa infèrtils, absurdes. També trobo que aquesta crítica és força actual. A mi, per exemple, no hi ha res que em ditanciï tant de la dreta com la irresponsabilitat, la banalitat, la frivolitat o els "utopismes" de les esquerres, que són les meves. Perquè les ensorra. El personatge principal de la novel·la, Gabriel Syme, que "era un d'aquests que són portats aviat en la vida cap a una actitud conservadora per la desconcertant follia de la majoria de revolucionaris". Doncs això.