Nogués, el cervell i el "procés"

Neurociència i neuroeducació per Ramon M. Nogués a Rosa Sensat from Rosa Sensat on Vimeo.

Digueu-me pesat i endogàmic (sóc fan de qui parlaré), però, si només m'heu de fer cas una vegada a la vida, aprofiteu aquesta oportunitat i mireu aquesta esplèndida conferència que Ramon M. Nogués, catedràtic emèrit de Biologia de la UAB, va pronunciar la setmana passada davant un grup de mestres de l'Associació Rosa Sensat. El títol i la qualitat casolana de l'enregistrament potser us en faran dubtar, però el contingut és preciós, interessantíssim i clau. Analitzant com funciona el cervell i relacionant-lo amb la pedagogia, toca, en realitat, aspectes essencials de la nostra vida. Per exemple, descriu, cap al final, per quina raó és tan important l'ensenyament artístic (musical, concreta) i el simbòlic, ara que va sortint de les escoles, amb un encertat exemple d'Al Qaeda. Però val la pena tot. A mi, que sóc un ignorant científic (científic i de tantes altres coses), tot això del cervell em fascina. I em temo que no sóc l'únic, perquè veig que a molta gent li passa el mateix. Val molt la pena i si ho he entès jo és que ho entendrà tothom.

Que sembli veritat, que sembli bo, que sembli fàcil

Si encara no l'heu posat i teniu cinc minuts, us explico un tema menor del vídeo. Un excurs. Cap al minut 45:16, després de comentar un article del Nature sobre prejudicis i una anècdota, Nogués cita de passada el famós "procés". Encabat recomana el llibre Pensar rápido, pensar despacio, del Premi Nobel Daniel Kahneman qui planteja la idea de "facilitat cognitiva", és a dir, que "una cosa ens resulta fàcil de comprendre quan l'experiència és repetida, l'exposició és clara, la idea és primada, hi ha bon humor... Això facilita que hi hagi una familiaritat, que sembli veritat, que sembli bo, que sembli fàcil. Però... si ho és o no, això és una altra cosa". I comenta que "potser no ho és, però com que ens agradaria que fos veritat, doncs ja hi som. D'això se'n diu pensar ràpid". 

A parir d'ara ja és meu i no vull fer dir al conferenciant coses que penso jo. Però em temo que un dels factors d'èxit de l'independentisme (tant per la quantitat com per la transversalitat que ha adoptat els últims temps) és precisament que permet "pensar ràpid". El diagnòstic explica d'una manera clara, ràpida i senzilla una realitat complexíssima. I la solució proposada, que també és prou senzilla i clara (teòricament), que combina molt bé els factors emocionals i els racionals (l'estelada i tot el munt de teòrics que han sortit de sota les pedres) hi afegeix un element imbatible: el bon humor. L'optimisme de les mobilitzacions, l'aspecte propositiu ("un nou país") i la sensació d'entusiasme ("ara és l'hora") ho confirmen. Per això s'eixampla ràpid i guanya posicions hegemòniques. No té alternativa, en aquest camp.

El federalisme, que és la meva alternativa, té, òbviament, alguns problemes. Per mi, els més importants són d'aquest caràcter. És encara de pensar lent (s'explica de forma complexa perquè pretén harmonitzar una societat complexa, en aquest sentit és més honest), costa d'exemplificar i de simplificar, expressa alhora els beneficis i els dubtes, o els entrebancs, i ningú fa bona cara quan l'explica. Li falta credibilitat que, com bé advertia Nogués, no té necessàriament res a veure amb la veritat. Certament, fins ara a alguns se'ns queda la cara del que sempre aigualeix la festa. Ens cal, doncs, una altra festa, si volem competir (ideològicament), un altre entusiasme. 

Tot això, esclar, conscients de tot l'engany possible darrere de qualsevol somriure, de qualsevol optimisme. Engany que ningú vol reconèixer i que només es pot advertir en la fase del "pensar lent", en paraules de Kahneman. Una manera de pensar que, com diu després Nogués, en realitat es confronta amb l'únic que no volíem parlar, amb nosaltres mateixos.