A casa no es creuen que vinc d’una missa que ha durat, si fa o no fa, tres hores. Un capellà de la meva edat -joveníssim- deixa la parròquia on havia passat els seus primers vuit anys de rector. Encara recordo quan el vaig conèixer, el dia que prenia possessió. Des d’aleshores, no ha parat, s’ha bolcat a la comunitat i, xino-xano, resulta que el comiat ha de durar tres hores perquè tothom hi vol dir la seva. Ell mateix recordant-nos, amb una homilia gens sermonejadora, que un sacerdot és sobretot un servidor. Els infants i adolescents. Les parelles joves. Les persones grans que atenen el temple. Càritas, un grup de teatre, la catequesi, les confraries. Els dos alcaldes que hi ha hagut durant aquest temps. I la parròquia plena de gom a gom com feia temps que no veia. Se l’estimen i es nota que ell se’ls estima.
Jo hi he arribat just, un minut abans de començar, com sempre, de manera que trobo encara un lloc a l’últim banc, al costat d’un amic. Ens envolten unes noies, i algun noi, amb faccions indígenes peruanes, equatorianes o bolivianes. No són les procedències migratòries que més abunden al barri, que va créixer als anys seixanta i setanta amb andalusos i murcians, sobretot, i que viu molt malament, però de forma exemplar, l’actual preponderància magribina. A la parròquia, però, la principal saba renovadora prové de l’Amèrica Llatina, ja molt activa, que es barreja, sembla que sense massa problemes, amb feligresos més grans autòctons, amb dècades de dificultats per trobar relleu. Un paisatge que s’ha intensificat aquests vuit anys, combinat amb els embats de la crisi, i que concentra els seus efectes en els barris de les ciutats catalanes. És el paisatge complex de l’Església que s’acosta, que, de fet, ja hi és, als nostres barris. Sort que hi ha servidors a l’alçada, com el que ens ha donat la lliçó aquests vuit anys. N’hi ha, ceieu-me. Parlem-ne. Vivim una gran oportunitat.
Aquest article m'és inoblidable!
ResponElimina