En Kim Jong i en Santi Vidal

Cadascú té les seves fòbies, ja ho sé, i potser el dia que s'acaba l'any, tan ple de bons auguris, no són el millor moment de recordar-ho, però, de tant en tant, en aquesta convenció de seguretat en la que ens sembla que vivim ens vista un símptoma del descontrol que hi ha darrere del decorat. En refereixo al recent i curiós succés en què els productors d'un film, una comèdia d'acció, que ficciona la preparació d'un assassinat al líder nord-coreà actual, Kim Jong-un, hagi rebut un furibund atac de hackers. Les pèrdues econòmiques i de credibilitat de la companyia la van portar, eun un primer moment, asuspendre l'estrena del film. Finalment, però, s'ha estrenat en menys sales de les previstes però ha tingut u èxit de taquilla igualment furibund.

La meva fòbia, potser, quina és, en aquest cas? En advertir que no som ni molt menys en un món segur. Que un país relativament petit pot posar en joc no un film, no, sinó el que vulgui. I no li calen armes nuclears, sinó un potent exèrcit (mercenari, potser) d'experts informàtics. Els que posen en perill la diplomàcia internacional (Wikileaks) o, com veiem ara, qualsevol iniciativa que pugui perjudicar-los, saltant-se els més elementals drets com la llibertat d'expressió a milers de quilòmetres.

Aquí, que no estem per aquestes minúcies, un jutge que m'agradaria tenir si mai em jutgen, Santiago Vidal, es veu que ho veiem d'una altra manera. El món es veu que pot fer-se de cop bonic i bo si correm a aprovar una Constitució catalana que es veu que ha redactat entre vista i vista. Quin jutge tan maco. En aquesta Constitució no hi ha ni corees ni jihadistes, de manera que podem prescindir de tenir un exèrcit, entre altres meravelles. vaig sentir-li dir a la televisió pública, sense que ningú es posés vermell, que donat que els països destinen més d'un 10% del seu pressupost a les despeses militars, podríem dedicar aquests diners a l'educació o a la sanitat o a l'habitatge.

Sí, ja sé que els "atacs" a que feia referència no eren militars... però, sincerament, només fan més grossa i eficaç la pressió militar d'aquestes amenaces. ¿Realment creu que podem ser un estat seriós, si mai hi aspirem de veres -que ara no m'ho sembla- sense tenir una política de seguretat i defensa que inclogui despesa militar? ¿O és que aspirem a ser una minúcia?. Una minúcia dòcil, feble, però, això, sí "independent" i feliçoia.

¿Realment el "nou país" s'ha de fer amb aquest nivell de friquisme i d'irresponsabilitat? I, més seriosament, ¿què hi pinta un jutge dient com ens hem d'organitzar?