Naím i la fi del poder

Les mutacions sobre l'exercici del poder que vivim en aquests moments (a la política, però també a l'empresa o al món sindical o de les religions, per exemple)  són analitzades i interpretades per l'analista veneçolà Moisés Naím, que les resumeix en tres grans revolucions. La del "més", que difumina les tradicionals barreres d'accés al poder, la de la "mobilitat", arrossegada per ciutadans que elegeixen, i la de la "mentalitat", en una humanitat amb ganes d'experimentar més enllà del que li és donat.

El fin del poder (Ed. Debate, Barcelona, 2013) apunta, amb exemples i bona bibliografia, les tendències observades i els seus punts de contacte. Organitzacions relativament noves i més petites (estats, partits, empreses, exèrcits, creences...) competeixen directament amb les més assentades i fins les poden superar, en un món on ja no es pot donar res per descomptat i on l'exercici del poder es veu constantment amenaçat per la seva provisionalitat, per la seva ineficàcia o per costos inassumibles. Conclou Naím (pp. 319 i ss.) amb una atinada reflexió sobre els efectes positius d'aquestes tendències, però també amb les amenaces reals d'un món "anòmic" (on els vincles socials estan trencats) o "anàrquic" que pot esdevenir d'un món amb poders febles o quasi inexistents.

És un llibre sugerent, amb prou elements per a la reflexió tant global com més particular. A mesura que el llegia em venien al cap altres exemples: els fenòmens polítics que han irromput a Catalunya i Espanya, sense anar més lluny, trastocant-ho tot (¿no és curiós que en plena crisi del poder, el títol del nou partit espanyol es digui "Podem"?). Però també altres casos més propers, fins i tot. En aquest sentit, és un llibre que incita a l'aplicabilitat de les teories que defensa, que adverteixen d'un canvi profund, molt profund, del món on vivim.

Pels que us interessi la qüestió de les religions us recomano el sub-capítol que hi dedica (pp. 286 i ss.), centrat sobretot en l'increment del pentecostalisme davant el catolicisme, especialment en països pobres. Els missatges pentecostals, alegres i espectaculars, centrats en l'increment de la riquesa i d'una horitzontalitat organitzativa radical, semblen donar respostes (noves, no ben bé de substitució) a les ànsies del subjecte de les tres "revolucions" esmentades. Si són adequades o no, ja és tota una altra cosa.