Les Santes d'en Joffre

M'ha interessat molt el post de l'amic Joffre Villanueva anomenat "Neopaganisme a les Santes de Mataró" (aquí) per diversos motius. En primer lloc perquè als mataronins, orgullosos com estem de tot lo nostre, se'ns cau la bava quan parlen de nosaltres i ens fan dignes d'estudi antropològic. En segon lloc, perquè l'autor hi explica potser la cosa més important que haurà fet en aquesta vida (i part de les altres si la reencarnació és certa): aparellar-se amb una mataronina. I, en tercer lloc, perquè crec que encerta de ple en considerar l'estructura de la nostra festa major i la manera com la vivim com una qüestió de caràcter religiós. Villanueva, irreductible laïcista però bon noi, matisa que es tracta de "neopaganisme". Jo, que no en sé tant, i sense desmentir-lo, sostinc que les Santes són un instrument útil per nodrir d'experiència religiosa a una societat que se'n veu mancada. I la necessita.

No és pas nou; a mi, aquest tema, m'interessa. En parlava al Capgròs justament a l'inici de la nostra festa, fa mig any i ho tracto sovint al meu blog. O sigui que celebro no ser l'únic que hi pensa. El religiós, així ho crec, forma part del que entenem com a ésser humà, és "estructural", almenys des que és conscient de la seva finitud. Apareix en tots els temps i a totes les cultures. Quan no és explícitament (amb déus, mites, normes, rituals i estructures) apareix implícitament, amb substitutius sovint poc innocents (el culte a la personalitat, els esdeveniments de masses, les ideologies emancipatòries, etc...). La seva funció, per resumir, consisteix en "fer parlar", o relacionar-nos, amb "allò que a cadascú el concerneix incondicionalment" (Paul Tillich). El llenguatge narratiu, les formes simbòliques, l'articulació comunitària, els codis morals i la vida espiritual són la seva gramàtica, com si diguéssim, i en són també els símptomes quan la religió no és explícita.

¿És el cas de les Santes? En bona part, sí. Tant en l'explícit (la Missa de les Santes i para de comptar) com, sobretot, en l'implícit, on es repeteixen els arquetips i la repetició que narra (i ara faig propaganda) El mite de l'etern retorn, el gran llibre de Mircea Eliade, tot just fa poc aparegut en català (Fragmenta 2015), que sembla escrit expressament per descriure les Santes. L'aturada del temps (la història) a toc de campana, la representació del caos primordial i la seva tensió amb l'ordre -que guanya-, el Camí que ho recorre, amb els tòtems fent cercavila... tot remet al cercle i, aquest, al cicle festiu que -en analogia al cicle còsmic i vital- pretén fer intel·ligible (habitable) el món on vivim.

Hem dit, però, que aquestes formes són una gramàtica, un vehicle comunicatiu, no pas un fi en si mateix. Un vehicle al més profund. Una pregunta com un mantra: "¿I a tu, què et concerneix incondicionalment?". L'única resposta, òbviament, és fora del ritual, fora de la festa, fora del cercle, dins de la història on novament les campanes toquen les hores i on no hi ha retorn possible. La resposta, diem els cristians, és "encarnada". "Allò que fèieu als més petits m'ho fèieu a mi" dirà Déu, segons Mateu 25:31-46. La resposta a la pregunta sobre el nostre jo més profund és, doncs, en el que fem diàriament, en el que reben "els més petits".

Poden passar vàries coses. Una, que el que fem no ens agradi gens, o que no s'ajusti en absolut al que diem que "creiem" (Mt 21:28-32). Pot passar també que confonguem les instruments en l'objectiu (la idolatria, el clericalisme, el puritanisme, el fanatisme...). També pot ser que generi indiferència o rebuig. Al cap i a la fi, diem que aquest llenguatge permet de relacionar-nos amb el més profund de nosaltres mateixos, no que el més profund de nosaltres mateixos sigui bo. No és fàcil, tot plegat, ni instantani, ni es tracta d'un canvi a partir del qual no hi cal pensar més. Per això la pràctica religiosa és regular, pautada, recorrent. I per això pot acabar també amb monotonia i sequedat espiritual.

Així, la poca efectivitat, sospito, de l'oferta religiosa habitual (en Joffre tan sols menciona de passada la citada Missa de les Santes, que crec que és essencial tant en la festa com en la interpretació que n'estem fent), ajuda a la suplència que en fa la resta de l'aparat festiu, l'origen del qual l'hem d'anar a buscar a les religions cícliques (paganes o no). A mi no em sembla malament, sempre i quan en siguem conscients. A veure, en realitat ¿ens permet -aquest llenguatge- relacionar-nos amb el més profund o no sortim de la banalitat de cap de setrmana amb què adornem la nostra monòtona vida durant l'any? Si és així ¿on són les respostes a la pregunta essencial? ¿Pot, el desori de les Santes, fer-nos més cívics, per exemple? ¿Farà, aquesta celebració del que és comú, que combatem les exclusions que nosaltres mateixos segur que fem? ¿És el preludi, l'eros que hi respirem, de l'agape i la caritas d'aquest triangle sovint tan coix que és l'amor? ¿Estarem en predisposició de ser "un home nou" en aquest nou cicle que comença després de cada festa?

En realitat, això és el que m'interessa, de la religió. Les seves formes i relats, la seva activitat i capacitat de transmissió, em semblen de gran utilitat... sobretot si van per aquí. Si no, són peces maques de museu, rareses ètniques, curiositats atropològiques o, el que és pitjor, "sepulcres buits" (Mt:23, 27). Tant de bo que les Santes ens ajudin a fer-nos la pregunta i a respondre en conseqüència. De fet, la feina dels sants és dur-nos a Déu o, millor dit, al que Déu vol. Explícitament o implícita.


Fotos: El Triangle, lessantesdemataro.blogspot.com, Narcís Rovira.