En alguna de les conferències que he assistit, darrerament, de Lluís Duch, parlant sobre el fet religiós, em vaig quedar amb la cita d'una definició que vaig trobar genial. La religió és la relació amb "allò que ens concerneix fonamentalment", de manera els atributs d'aquest fonament serien allò que anomenem déu o, millor dit, allò que en fa la funció. "Si a un només li mouen els diners, el sexe o el poder (cosa que passa sovint), és que aquests han ocupat el lloc de déu, el lloc del "pre-judici" indiscutible, allò que 'els concerneix fonamentalment'", deia Duch. La definció, però, no és seva, com de fet advertí abans de pronunciar-la, sinó d'un teòleg alemany, protestant, que es deia Paul Tillich. (Jo la vaig utilitzar fa poc, aquí).
Com que sóc un ignorant no havia llegit res de Tillich. Va haver de fugir de l'Alemanya hitleriana i va acabar a Chicago el 1965 on hi havia ensenyat a la seva universitat. La seva obra, que no és qualsevol cosa, veig que ha estat poc traduïda al castellà o al català, si bé hi ha alguna cosa al mercat, encara. També us he de dir que llegir-me tres totxos de teologia sistemàtica només per la seducció intel·lectual d'aquesta encertadíssima idea no m'atreia gaire ("que ho llegeixi en Duch i després ens ho expliqui", penso a vegades).
Però -i aquí ve l'anècdota- resulta que tenia un llibre d'ell, a casa. Un llibre més "lleuger", vull dir. Un que no havia llegit, d'aquests que tens pendents de llegir un dia o un altre. Es tracta d'Els fonaments trontollen, (Ariel, Barcelona, 1967), traduït per Alfred Badia (que encara en traduïria un altre tres anys més tard), un conjunt de "sermons" de Tillich, que també féu de pastor, encapçalats per referències bíbliques. Vaig comprar el llibre, aquest i una dotzena més, fa moltíssims anys, en una llibreria de vell de Barcelona. Quines coses, el destí...
Els fonaments
El context de les homilies és rellevant, són homilies de postguerra, amb una consciència molt present del mal i la destrucció humanes i encara sense l'experiència de l'eclosió dels canvis de costums que tot just s'iniciava en el moment de la publicació del llibre. Tot i així (i una traducció que ja queda una mica antiquada), és d'una actualitat potentíssima. L'autor fa, com a bon teòleg i pastor, l'exercici de fer comprensible el missatge de fons que hem heretat de la Bíblia amb els codis lingüístics del nostre temps, tan reacis al llenguatge mític, tan llunyans a l'experiència semítica i tan recelosos de la religió ...ignorant que tots ens fonamentem en alguna cosa o altra, de fet. Si "les expressions regne de Déu i divina providència (...) no tenen prou sentit per vosaltres", deia a la p. 89, "traduïu-les i parleu de la profunditat de la història, del fons i la finalitat de la vostra vida social, i d'allò que us preneu seriosament i sense la menor reserva en les vostres activitats morals i polítiques".
Per concloure l'anècdota, i ignorant sobre si Tillich ho repeteix en algun altre llibre, resulta que la famosa frase que cita Duch és a la pàgina 180 d'aquest preciós llibre. I l'emmarca amb poderosos assaigs sobre moltes coses, entre ells el "fonament" que no "trontolla": "allò que nosaltres anomenaríem religió o, més exactament, al fons religiós de tota religió" (p. 25), en un món on tot, irremediablement, és finit, i així ha de ser. "La vida nova no seria realment una nova vida si no vingués de la fi completa de la vida vella" (p. 251). "És Déu, només perquè és indefugible. I només allò que és indefugible és Déu (...), un centre vital i significatiu", remata (p. 67), un Déu que "travessa el vel que amaga els nostres secrets" (p. 105), diu com a bon protestant.
Destacaria moltes coses, també molt pròpia dels signes dels temps (d'aleshores i d'ara), per exemple la d'un diàleg sincer, comprensiu, amb el món ateu i antirreligiós. "Jo estic convençut que la majoria de rebel·lions contra el cristianisme provenen de la pretensió dels cristians, sigui manifesta o latent, de posseir Déu", afirma (p. 226). "La protesta contra Déu", afegeix, "el desig que no existeixi, i la fugida cap a l'ateisme, tot això són elements genuïns de la religió profunda. I la religió només té sentit i poder que damunt la base d'aquests elements" (p. 72).
En fi, recomanaria que el llegíssiu si no fos perquè no sé on coi el podeu trobar, ni tan sols sé si és a cap biblioteca de Catalunya. Però val molt la pena.
Però -i aquí ve l'anècdota- resulta que tenia un llibre d'ell, a casa. Un llibre més "lleuger", vull dir. Un que no havia llegit, d'aquests que tens pendents de llegir un dia o un altre. Es tracta d'Els fonaments trontollen, (Ariel, Barcelona, 1967), traduït per Alfred Badia (que encara en traduïria un altre tres anys més tard), un conjunt de "sermons" de Tillich, que també féu de pastor, encapçalats per referències bíbliques. Vaig comprar el llibre, aquest i una dotzena més, fa moltíssims anys, en una llibreria de vell de Barcelona. Quines coses, el destí...
Els fonaments
El context de les homilies és rellevant, són homilies de postguerra, amb una consciència molt present del mal i la destrucció humanes i encara sense l'experiència de l'eclosió dels canvis de costums que tot just s'iniciava en el moment de la publicació del llibre. Tot i així (i una traducció que ja queda una mica antiquada), és d'una actualitat potentíssima. L'autor fa, com a bon teòleg i pastor, l'exercici de fer comprensible el missatge de fons que hem heretat de la Bíblia amb els codis lingüístics del nostre temps, tan reacis al llenguatge mític, tan llunyans a l'experiència semítica i tan recelosos de la religió ...ignorant que tots ens fonamentem en alguna cosa o altra, de fet. Si "les expressions regne de Déu i divina providència (...) no tenen prou sentit per vosaltres", deia a la p. 89, "traduïu-les i parleu de la profunditat de la història, del fons i la finalitat de la vostra vida social, i d'allò que us preneu seriosament i sense la menor reserva en les vostres activitats morals i polítiques".
Per concloure l'anècdota, i ignorant sobre si Tillich ho repeteix en algun altre llibre, resulta que la famosa frase que cita Duch és a la pàgina 180 d'aquest preciós llibre. I l'emmarca amb poderosos assaigs sobre moltes coses, entre ells el "fonament" que no "trontolla": "allò que nosaltres anomenaríem religió o, més exactament, al fons religiós de tota religió" (p. 25), en un món on tot, irremediablement, és finit, i així ha de ser. "La vida nova no seria realment una nova vida si no vingués de la fi completa de la vida vella" (p. 251). "És Déu, només perquè és indefugible. I només allò que és indefugible és Déu (...), un centre vital i significatiu", remata (p. 67), un Déu que "travessa el vel que amaga els nostres secrets" (p. 105), diu com a bon protestant.
Destacaria moltes coses, també molt pròpia dels signes dels temps (d'aleshores i d'ara), per exemple la d'un diàleg sincer, comprensiu, amb el món ateu i antirreligiós. "Jo estic convençut que la majoria de rebel·lions contra el cristianisme provenen de la pretensió dels cristians, sigui manifesta o latent, de posseir Déu", afirma (p. 226). "La protesta contra Déu", afegeix, "el desig que no existeixi, i la fugida cap a l'ateisme, tot això són elements genuïns de la religió profunda. I la religió només té sentit i poder que damunt la base d'aquests elements" (p. 72).
En fi, recomanaria que el llegíssiu si no fos perquè no sé on coi el podeu trobar, ni tan sols sé si és a cap biblioteca de Catalunya. Però val molt la pena.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada