La fe a la disrupció

Aquest estiu ja porto un parell o tres de trobades amb persones més o menys vinculades a l’Església en què la conversa acaba amb la inquietud per la manca de transmissió del cristianisme i, per tant, de la clamorosa absència de joves als ambients cristians. La pregunta -que no té resposta- és ¿què hauríem de fer-hi? 

L’última enquesta de la Generalitat sobre la religió i els catalans mostra, com mai, un increment de l’ateïsme entre les franges joves i una “concentració” cada vegada més acusada de cristians a les franges de més edat. De fet, si obrim encara més el zoom, altres enquestes coincideixen en dividir en blocs d’edat més o menys coincidents les preferències polítiques (joves i grans voten molt diferent) o els usos culturals, de relacions socials o hàbits de consum. Els joves ni miren la televisió ni llegeixen diaris, per exemple. Hi a una disrupció cultural increïble entre els majors i menors de 40 anys.

Seria molt aventurat i llarg -ara- indicar-ne les causes… però em temo que cal fer-ho amb urgència si realment ens preocupa no tenir resposta a la pregunta plantejada. És obvi que si volem canviar la tendència en bé el mateix no caldrà fer. N’apunto una vaga idea. Els joves voten diferent, però voten. No miren la televisió però sí les sèries de grans productores de televisió al seu dispositiu mòbil. No llegeixen diaris però remenen molta informació. Costa que surtin de l’habitació, però s’han relacionat amb qui-sap-qui no sé quantes vegades. Fem el mateix, més o menys, però d’una altra manera.

Intueixo que el desig diguem-ne religiós (o espiritual, o de transcendència…) malda per trobar les gramàtiques més adequades al temps que som. Aquest desig rebutja les que tenim damunt la taula. Tenim mites no compartits, ja molt racionalitzats -incrèduls-, i en competició amb mites moderns -crèduls- que no passen el sedàs de la raó (¿són els anti-vacunes uns nous miraculistes?). Rituals estranys en un món que en té uns altres. Institucions amb sospita permanent en un món que abomina les mediacions (tampoc les polítiques, ni les informatives, ni les paternes…). I, de nou, com en les grans crisis de fe que ha viscut l’Església de sempre, irromp la necessitat de testimonis individuals de l’autenticitat, de pastors. D’aquí l’èxit del papa actual.

Article de la secció "En veu alta", de la revista Foc Nou (jul-set 2015)