¿A qui beneficia la fava a Rajoy?

Ara posem-nos cínics i preguntem-nos a qui beneficia electoralment que un brètol hagi propinat una fava al president Rajoy a quatre dies de les eleccions on s'hi juga el lloc. Deixo per descomptat que és un acte reprovable i, tot s'ha de dir, excepcional. I poso de manifest que de la mateixa manera que va rebre un cop de puny podria haver rebut una ganivetada, com va passar fa poc amb la candidata (i finalment guanyadora) a l'alcaldia de Colònia o, també a Alemanya, com va patir fa uns quants anys Oskar Lafontaine, que va estar a punt de morir. La "proximitat" té aquests riscos i potser hauríem de dir de tant en tant que la seguretat personal dels alts càrrecs, una certa "distància", doncs, no és cap caprici ni cap privilegi.

Però anem al que anàvem. En campanya tot influeix. També, o molt especialment, el que no està previst: provoca sentiments d'adhesió i rebuig, ens diu moltes coses sobre les reaccions dels propis interessats o dels responsables polítics, etcètera. Si l'imprevist són un acte de violència contra un dels candidats, i el candidat reacciona bé (com crec que ha estat), la reacció pública general serà d'empatia amb l'agredit. Els que se'n foten per Twitter no sé si acaben de veure per qui treballen, doncs.

Hi ha encara un parell de coses més que pensava ahir metre veia les imatges d'aquesta agressió. La primera és que no estic d'acord amb els que creuen que només apel·lant als bons sentiments o, encara pitjor, a "eliminar la violència" de la vida política, n'hi ha prou per -efectivament- treure-la. Jo sóc dels que penso que la violència és connatural, primària i perfectament lògica en situacions de conflicte. I la vida, sobretot la vida col·letiva, és un niu de conflictes. Més val que no ens enganyem. M'estimo més que la política es dediqui a gestionar els conflictes que no a pretendre eliminar-los, perquè aquesta última boníssima intenció acaba amb totalitarisme. La vida diversa, lliure, és conflictiva o no és ni diversa ni lliure. De manera que gestionar-los suposa enfrontar-se a la violència explícita o latent amb estratègies que, enlloc d'amagar-la "a l'armari", la converteixin en una opció clarament marginal o es transformi en simulacre. Així com l'esport sorgí del simulacre (la manera de tenir entrenats els soldats) en temps en què no hi havia guerres, em temo que la política és més útil quan actua de simulacre d'enfrontament ("indecente" vs "ruín") que quan es pretén plàcida i versallesca, ja que l'obliga a expressar-se amb signes més explícits. El no-llenguatge, com diria Duch, és la violència. O sigui que crec que és "la pau" i no "la bronca" la que genera més violència, contra el que diuen tantes ments reprimides de sucre pacifista.

I la segona cosa que volia dir és que aquest procés de pacificació per assimilació via simulacre serveix a dreta i esquerra. Quan veig gent d'esquerres que riu les gràcies d'aquesta bretolada que dèiem o d'alguna altra penso que si fóssim permissius amb els actes de violència, els primers a rebre seríem nosaltres. O els més febles, que són exactament els que en teoria estem defensant. La dreta acostuma a ser més forta i, com deia, millor que la tinguem domesticada que mossegant. Ja ho he dit, que avui em posaria cínic. No es que ens haguem d'oposar a la violència perquè no esta bé, consideració moral que respecto però que trobo insuficient. És que ens hi hem d'oposar perquè no ens convé, raó que ja trobo més de tocar de peus a terra. Que és exactament el terreny on es mou la política. desconfieu del contrari.