El cristianisme és un "cuentu"

Si algú, per punyetera casualitat, va decidir entrar en una església diumenge passat, i va coincidir que hi fessin missa, potser es va topar amb una de les millors històries que s'han explicat mai, la paràbola del fill pròdig descrita per Lluc (15, 11-32), precedit del breu passatge, però decisiu, que el contextualitza (Lc, 15, 1-2). Com amb algunes pel·lícules, alguns paisatges, com en algun poema o en alguna música, no em cansaria mai de veure-ho o sentir-ho o llegir-ho una i altra vegada. És d'aquelles coses que, en repassar-les, no tan sols evoques el que ja havies sentit, o pensat, sinó que sempre hi trobes noves lectures, sempre caus en nous detalls, sempre penses -a més- que te l'estan explicant en el moment oportú de la teva vida. ¿Com és que qui ho va escriure sabria que em passaria just això, quan ho estigués llegint? ¿Com és que parlen de mi? Aquestes preguntes, que he sentit formular en molta gent quan parla de la bona literatura, em passen pel cap sovint doncs (tinc aquesta sort) i, sempre, sempre, quan escolto la paràbola del fill pròdig.

Les paràboles són real(iste)s

Llegiu-la. No hi surten déus ni àngels ni hi ha cap miracle. I els protagonistes, plens de matisos i dubtes, reflecteixen perfectament l'ambiguïtat humana amb la que tant ens costa familiaritzar-nos, sent com és el seu atribut més clar. No és una història, diríem, "religiosa". Funciona sense referir-nos a Jesús, sense explicar que prové de l'Evangeli, com tantes altres paràboles. Francesc Torralba recull en un llibre (No passeu de llarg, Proteus, 2010), l'experiència de narrar la paràbola del bon samarità (Lc 10, 25-37) en una classe sense dir que la treia de l'Evangeli, com un conte, també sense àngels ni dimonis, ni déus ni miracles. 

Les paràboles semblen més reals que la resta de l'Evangeli, prescindeixen dels referents sobrenaturals que l'home modern ni entén ni vol entendre, almenys en aparença (Star Wars, posem, tampoc és massa realista). De fet, com diuen sàviament molts ateus, això del cristianisme és un "cuentu". El que em fa sospitar, però, que els 'cuentus' del cristianisme no vénen a parlar de déus, ni de verges, ni d'estrelles de Nadal, ni de números de màgia que "salven", sinó de nosaltres mateixos i d'aquesta vida que vivim com podem. En aquest sentit, l'Evangeli és poc "religiós". Jesús recomana als deixebles que deixin de mirar-se el cel com uns estaquirots i que aquest Déu pel que temen tant el tenen molt a prop, entre nosaltres, amb els "més petits". I que pensin menys en la vida eterna i més en aquesta, que és la decisiva. En realitat, Jesús va ser condemnat per "delictes religiosos" que les autoritats d'aleshores, seguint l'Evangeli, volien fer passar per sedició per aconseguir la seva crucifixió. No és una cosa de "creients", doncs, sinó d'homes.

L'oportunitat

Diumenge, doncs, si aquest despistat que s'ha trobat amb una història s'atura un moment a escoltar-la, si sap prescindir dels prejudicis (i, sovint, de la mala dicció del lector), es trobarà amb un relat brutal, amb una interpel·lació en tota regla, amb una història de matisos brillants. No és tan sols una metàfora del perdó, com se sol sentenciar, que també. És un retrat de la complexitat humana, dels trajectes vitals, de la feblesa de les fidelitats "fortes", de la llibertat, de la impossibilitat de deslligar del tot els sentiments "nobles" dels instints i els interessos, de l'amor, de la justícia, de la tolerància i la rectitud, del lloc real de Déu (que passa, sí, pels porcs, per la impuresa, per la seva absència), com una escopinada a la cara dels impol·luts.

Som àvids d'històries, que consumim al cinema, als vídeo-jocs a les sèries o als reality-shows. O a les perruqueries o a les sales d'espera dels hospitals. Ho fem, sobretot, perquè tot és tan incomprensible que només hem trobat la manera d'explicar-nos-ho eficaçment a través dels relats, de les "mentides que diuen la veritat", com deia Picasso de la pintura. L'Evangeli (de fet, tota la Bíblia) és plena d'històries, totes ells boníssimes. Com la del fill pròdig, a més, perfectament intel·ligibles per l'home d'avui, descregut i secularitzat, que -amb honoroses i venerables excepcions- només va a missa si ha d'anar a un funeral o per casualitat si està de turisme. Ara bé... ¿ha descobert que, a banda de retaules preciosos i de música bellíssima, allà dins hi ha relats extraordinaris? És més, els que els freqüentem més ¿ens n'hem adonat, també? ¿Serem tan garrepes que ens els quedarem només per nosaltres? No sé vostès, però jo aquí hi veig una oportunitat.

Il·lustració: Hans Sebald Beham, El fill pròdig reduït a un criador de porcs, gravat, 1540.
Article publicat a CatalunyaReligió.cat