Morir-se

Diuen que un minut abans de morir-te passa el món pel teu cap com un tràiler d'un film. Ja us ho explicaré, si tinc el twitter a prop. Sí que sé, però, que quan es mor algú la teva memòria troba algunes imatges disperses al caos del teu passat, reals o imaginàries (al cervell tant li fa) i, almenys, téns temps per pensar si, efectivament, aquella vida que se'n va ha estat o no important per tu. Fins aquí arriba, el maleït ego.

Les imatges menys esgrogueïdes m'arriben d'una excursió en tren, adolescents. Nois i noies. Amb la d'avui, m'esvera adonar-me'n que ja són tres els que ens han deixat massa d'hora, dos d'ells amb el mateix mal. I dos nòvios, que no venien, també foren víctimes d'un final tràgic. Em sento supervivent d'un paisatge que el recordo dolç, excitant, carregat de futur (quina ironia). Riu-te'n de les pel·lis de terror.

Potser era una o n'eren més d'una, però ara recordo d'on veníem: d'Espinavell a Molló i de Molló a Camprodon. I de Camprodon fins on s'agafi el tren (Ripoll?), d'aquests antics en els que encara podries obrir finestres i airejar totes les escalfors d'aquell estiu amb un vent tan ràpid com la mort que ara assetja aquells innocents protagonistes.

L'olor del bosc al Pirineu, els camins que es fan curts, remullar-se amb aquella aigua. Un cel blavíssim. Un cos lleuger. Els companys, els amics, les noies, que no saps com canvien tan sovint de cares i envies a la nostàlgia. L'ermita romànica de Molló amb aquell capellà barbut, jove, que vas veure fa poc en un programa de televisió completament envellit, però encara a Molló. Les preguntes precoces, les afirmacions, molt més precoces. L'acompanyament que ara, de cop, jutges tan important i decisiu per les coses bones que t'han passat en aquesta vida, i que són moltes.

No diem mai gràcies, almenys en vida, a qui un dia va ajudar a conformar-nos una mica millor del que seríem si no haguéssim coincidit, tot i que la llosa inexorable del temps, i ara de la mort, enviï aquesta successió d'imatges al teu arxiu més polsós. No ho diem mai i a l'instant que ens anuncien una mort ens en penedim. En la mort no hi pensàvem ni remotament en aquell estiu i el temps en què vam coincidir. Vull pensar, però, que viure-ho no ens preparava per res, era ja. I que allò, i tot el que hem viscut, no ens ho treurà ningú. Que aquell cel tan blau, com demanava Maragall, ja era el cel on ara reposen.