La Trinitat i nosaltres

En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «Encara tinc moltes coses per dir-vos, però ara seria per a vosaltres una càrrega massa pesada. Quan vindrà el Defensor, l'Esperit de veritat, us guiarà cap al coneixement de la veritat sencera, perquè ell no parlarà pel seu compte: dirà tot el que sentirà dir i us anunciarà l'esdevenidor. Ell em donarà glòria, perquè tot allò que anunciarà ho haurà rebut d'allò que és meu. Tot el que és del Pare és meu; per això dic que tot allò que us anunciarà, ho rep d'allò que és meu».

Jo 16,12-15

Segurament la Santíssima Trinitat deu ser una de les coses més complicades d’entendre i d’explicar i no seré jo ara, avui, qui s’hi embranqui. No demano pas que s’eludeixi, tot el contrari. És al centre del credo que resem cada diumenge d’ençà de la seva formulació, als primers segles del cristianisme, no sense polèmiques. Per celebrar-la, l’Evangeli proposat per aquest diumenge és un text una mica enigmàtic de Joan, que fa pensar una mica amb Plató i la filosofia grega quan parlen sobre les dificultats, potser fins i tot la impossibilitat, d’assolir la Veritat en tota la seva plenitud. Diu Jesús que la “veritat sencera” no la sabrem fins que l’Esperit (el Defensor, en diu) ens la reveli, que “tot allò que anunciarà ho haurà rebut d'allò que és meu” i que “tot el que és del Pare és meu”. Jesús, doncs, fa referència a una retroalimentació en què la proximitat de cadascú amb el Déu encarnat (aquell Jesús mort i ressuscitat) nodreix l’Esperit, que alhora revela la veritat de Déu als homes i revela la veritat dels homes a Déu.

Sí, una mica complicat. Sobretot si, com passa a l’home contemporani, no estem massa avesats ni al llenguatge simbòlic ni als noms, signes o instruments que utilitza, en aquest cas, relatius a les “persones” de Déu i al propi Déu com a concepte. No som els únics. Els propis deixebles, que no eren pas teòlegs ni res que s’hi assemblés, sembla que també anaven una mica despistats. recordeu que en un altre racó de l’Evangeli, Jesús els ha d’advertir que “tot allò que fèieu a un d'aquests germans meus més petits, a mi m'ho fèieu" (Mt 25,40). A l’Evangeli d’avui continua: “tot allò que anunciarà ho haurà rebut d'allò que és meu”.

La novetat de Jesús, si ho podem dir així, consisteix doncs en què el “cercle de relació” de Déu l’inclou a ell com l’entenem els cristians, com a presència de Déu a la nostra història, a la nostra vida, a la nostra realitat. I que la nostra relació en aquest cercle passa indefectiblement per aquesta presència. I que aquesta presència s’encarna en els “germans meus més petits”, és a dir, amb els que tenen fam, fred o són presos, que són els exemples que hi posa. Ei, compte. No diu tot allò que fem “a les bones persones” o a aquells “que s’ho mereixen”. No. Parla directament dels pobres i dels exclosos, dels que hem “empetitit”, s’ho mereixin o no. I ens adverteix que no pretenguem pas ser posseïdors de la veritat (o del món perfecte), que això és cosa de l’Esperit i que ja ens ho trobarem. 

Així, aquest “cercle” (o triangle) de Déu és una analogia de la nostra vida. Tot el que fem als “més petits” és, al capdavall, l’únic que a Déu interessa. No hi ha cap més camí.

Text de reflexió amb motiu de l'evangeli de diumenge que ve, que he llegit al programa "Creure Avui", de m1tv.

Foto: La Santíssima Trinitat, de Salvador Dalí. 1960. Città del Vaticano, Musei Vaticani, Collezione d'Arte Contemporanea.