El mes de setembre de 1976 els meus pares em van apuntar al grup d'esplai Garbí, que acabava de néixer a l'empar de l'Escola Pia de Santa Anna de Mataró. Tenia set anys, doncs, i encara en recordo força coses. Un amic amb qui ja ens coneixíem de l'escola (i amb el que no he perdut el contacte) era el meu recer. Fins uns anys més tard encara guardava (ara no sé si ho trobaria) el primer cançoner ciclostil·lat del qual recordo, sobretot, la cançó "La calma de la mar", del mataroní Nicolau Guanyabéns, un descendent del qual, avui director del Museu-Arxiu de Santa Maria, era monitor de l'esplai, si no m'erro. Allà començava una història que va durar molt de temps i que, indefugiblement, és en part responsable del que sóc avui.
L'ensenyament escolar era, aleshores, molt diferent. Alguns deien que al grup d'esplai s'hi anava a fer "el que haurien de fer les escoles". Ara que les escoles fan el que feien els grups d'esplai, penso a vegades, ¿què caram han de fer aquests últims, si era cert el que deien? Sigui com sigui, el principal objectiu pel qual em van apuntar els meus pares, que deixés de ser aquell nen tímid i entotsolat, crec que el van aconseguir bastant. A força de gimcanes i cançons de foc de camp, d'excursions i múltiples descobertes, de patejar-se la ciutat i provar la paciència dels monitors, a base de relacionar-me amb un munt de nois (i noies, jo que anava a una escola íntegrament masculina), ara penso que no he agraït mai prou tot aquest doll d'experiències.
El grup d'esplai ben aviat va emancipar-se de l'escola i va anar a raure a un casalot vell del carrer d'en Palau, prop de la plaça dels Ninots (que oficialment era "de l'Ajuntament", sense que aparentment tingués res a veure una cosa amb l'altra). La plaça era escenari de les "festes majors" amb què acabava el curs i una d'elles va servir perquè m'encarreguessin el meu primer article (als nou anys!) al setmanari El Maresme, gràcies a Josep M. Torrent, avui periodista i càrrec de confiança municipal.
Del carrer d'en Palau, quan ja havia deixat d'anar-hi, van anar a parar a la casa de Les Esmandies (no recordo si amb algun periple enmig) on, quan va arribar l'hora, també hi vaig apuntar el meu fill.
Ara, d'aquell primer dia encara de l'estiu de 1976 en farà quaranta anys i aquest dissabte ho celebren a la Plaça dels Ninots de l'Ajuntament, com si diguéssim. Estic molt desvinculat de tot això com per tenir ni una mínima idea del que significa avui el món de l'esplai (o l'escoltisme), o de què pot aportar en un món de tants impactes i tan diversos sobre l'educació dels nostres infants i adolescents. I molt menys goso fer-ne cap predicció. Ara bé, sí que, almenys, és l'hora d'agrair-ho de tot cor. Gràcies, doncs!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada