¿Són oportunes les oportunitats?

La premsa local es fa ressò, aquesta setmana, de l'assignació a la ciutat de Manresa de vint llenços de gran tamany, restaurats, del pintor Antoni Viladomat. Viladomat és el pintor barroc català més important, potser, tot i que cal recordar que es tracta d'un període que s'ha anomenat la Decadència i que el nostre país no va gaudir aleshores precisament de massa bona pintura, comparant-ho amb la resta d'Espanya. És tot un altre tema, però no m'estic de dir també que probablement la Decadència sigui molt discutible, a tenor del que deia l'historiador García Espuche (mireu aquí). El que tenim, tant en pintura com en literatura, és absència de producció culta. Viladomat, doncs, brillaria. No sé si per mèrit d'ell o per demèrit d'altres, o per totes dues coses, però té un nom. Els quadres dels que parlàvem, que guarnien el convent de Sant Francesc a Barcelona, ja derruït, són segurament del millor que podem veure de l'autor, juntament amb els frescos de la capella dels Dolors de Santa Maria de Mataró. 

D'aquí que, la Cup, proposés al ple municipal que, ara que el MNAC vol airejar-los del seu magatzem, vinguessin a la nostra ciutat. La qüestió és que l'Ajuntament s'ho ha estudiat, ha encarregat un informe, i ha descartat que vinguin, tant pel "discurs museístic" de la institució que l'hauria d'acollir com per la manca de recursos (especialment d'espai) per acollir-ho.

Com és obvi, ja hi ha molta gent que ha sortit a trencar-se les vestidures. Si no fos perquè crec que tenen força raó, el discurs autoflagel·lador que tant ens agrada fer sempre sobre que la ciutat dels capgrossos "no sap aprofitar oportunitats", me la faria donar ipso facto a la nova directora del Museu de Mataró, signant de l'informe denegatori. L'amic Carles Spa, en canvi, creu que la decissió municipal és correcta i opina que val més la pena ser ferm en l'esratègia triada enlloc de meravellar-se davant algunes "oportunitats" sobrevingudes. Parla, per exemple, del Museu Bassat, però podríem afegir-hi el Festival Shakespeare (clausurat per l'anterior govern a canvi d'abocar més diners a música comercial de la festa major), o la controvertida Festa del Cel. O El Corte Inglés, per qui la Cup i també l'anterior govern, habitual de les manifestacions en contra, no devia ser una oportunitat tan interessant com els llenços de Viladomat, tot i que generava 1.000 llocs de treball. En fi.

¿Pájaro en mano o ciento volando?

La polèmica em duu a un debat que em sembla, doncs, més interessant que ella mateixa. Parlo de la tensió entre la urgència i la planificació, entre el "pájaro en mano" o "ciento volando", entre aprofitar o esperar. Certament, el cas que ens ocupa és llaminer. El Barroc a Mataró va ser important. Barrocs són els tres temples més rellevants: la Basílica de Santa Maria i les esglésies de sant Josep i Santa Anna. Ho són moltes cases, amb les seves façanes no gens monumentals o els seus panys commemoratius dels bàndols de la Guerra de Successió, en la que hi vam participar també de molt barroca manera. I moltes altres coses que ara em deixo. Ho és, ja ho hem dit, la capella dels Dolors, però també la del Roser, veïna. I el propi Viladomat, casat amb una filla de la família propietària de Les Esmandies, un casal que encara es conserva. La temptació de fer-ne "un discurs", i algunes coses més, és suggerent. La temptació de relligar aquest període amb la resta de la història local, bimil·lenària, amb jaciments i mostres ben a la vista, encara ho és més. Per això dic que els que se'n blasmen tenen força raó. Per això i perquè les "oportunitats" s'han d'entendre com a complementàries a una estratègia, que ha de ser prou flexible si vol que les primeres li donin èxit. Les estratègies de les administracions, a parer meu, seria millor que se centressin més en el contenidor que en el contingut, en la predisposició per a les oportunitats i la creativitat més que en la seva substitució. Per aquesta raó, d'entrada, haurien de ser benvingudes les oportunitats ¿Vint quadres de Viladomat no dotarien de més sentit, de més context, de més "discurs", a la colla de quartos públics que es dediquen a la restauració de Santa Maria, per exemple? 

Tot i així, entenc també la posició contrària. Vint quadres de grans dimensions necessiten d'un espai immens. Que caldria trobar, adaptar, mantenir i gestionar. I pagar-ho, esclar. En realitat, seria molt més barat refer un convent, omplir-lo de frares i penjar-hi les obres amb la seguretat que seran ben mantingudes. Però com que hi ha crisi de vocacions, cal pagar tot això a preu de funcionari. Encabat, caldria mirar d'amortitzar la inversió fent que hi passi gent, diria. Un altre problema evident. Per exemple, sempre que he anat a Venècia a veure Santa Maria dei Miracoli, una de les millors capelles del món, no he hagut pas de fer cua...

En fi, crec que el debat no és si és bo o dolent sinó, més aviat com sempre, què ens convé més.

¿Podríem seguir la polèmica amb aquests termes, analitzant pros i contres sense apriorismes, o preferirem plorar i cridar per les oportunitats perdudes mentre passen davant nosaltres sense que ens n'adonem les oportunitats per als optimistes?