Retorn a la tribu

Una polèmica d’aquestes tontes va amenitzar-nos el passat mes de maig quan una diputada va dir a la ràdio que li agradaria poder tenir “fills en comú en un grup” perquè els eduqui “la tribu”, ja que troba que "tenir fills en família converteix les persones en més conservadores”. Les declaracions, però, no em semblen gens tontes. A parer meu, revelen moltes coses del moment on som i crec que no les hauríem de circusmcriure només a l’àmbit de les opcions personals. Primer, perquè parla de tercers (els fills) i, segon, pel matís ideològic segons el qual la família és una institució de dretes. Que és exactament el que pensen les dretes.

No tinc temps aquí per comentar les vicissituds de la institució familiar ni la constatació que, tal i com l’entenem avui, la versió que en coneixem sigui relativament moderna. Tampoc tinc prou espai, tot i que em sembla rellevant, posar de manifest els canvis qualitatius i quantitatius del que s’anomenen els “nous models de família”. Canvis que van paral·lels a la minorització dels lligams intergeneracionals a causa, sobretot, de la creixent urbanització del món. Els que hem viscut amb avis a casa sí que som una minoria en extinció. Tot i aquests canvis, crec que podem dir que (amb honroses excepcions, probablement per comportar-se massa “familiarment”) els models alternatius de família, com les comunes, posades de moda després dels canvis de costums exemplificats en el Maig del 68, han estat un clamorós fracàs. I que “socialitzar” els fills, com si fossin una rentadora o un rebost, és la millor manera de fer-los irresponsables.

Dic, però, que diu molt del temps que vivim perquè les idees d’alguns polítics, insistentment percebuts com a “noves”, tenen un aire vintage que faria entendrir si no fos que ho diuen en sèrio i pretenen governar-nos. L’anècdota de l’anhel d’un sistema tribal de cura dels infants, o la recomanació de mètodes arcaics de salut sexual revelen, en primer lloc, la idea segons la qual les revisions modernes del que era percebut com a natural no han existit, o han estat nocives. La nació, l’economia, l’agricultura, el menjar, la llengua, els fonaments de l’Estat… tot ha de ser “com abans”, quen érem “purs”. Per mi, això sí que és conservador.

En segon lloc, revela un caràcter (almenys una mica) totalitari. Som aquí, sembla que diguin, no només per governar, sinó per transformar els costums, fins i tot la seva vida privada (que per ser privada és conservadora). Per fer “un home nou” a la manera messiànica. Volem anar “a l’arrel” i per això som radicals. Ja vam dir el mes passat quants riscos hi ha quan la política es converteix en productora i guardiana de la moral, o en substituta de la religió. 

Article a la revista Valors (juny 2016)

Foto: Una comuna dels anys setanta.