És irreductible

A banda del ressò que en van fer a partir de l'obtenció del Premi Llibreter de 2015, pero sobretot perquè me'l va reocmanar un dia en Joan Safont, vaig decidir-me a llegir Reparar els vius, de Maylis de Kerangal (Angle Ed., Barcelona, 2015) i no em va decebre gens, ben al contrari. L'argument és com un arc narratiu que va d'un lloc a l'altre d'un transplantament de cor, del que no se n'oblida ni un detall. En aquest trajecte ens hi apareixen una sèrie de personatges, lligats al noi mort per accident de cotxe per la via familiar, o sentimental, o per la persona que rep el membre, o pels propis professionals sanitaris. En tots ells, efectivament, la mort diu més sobre com entenen la vida, cadascú d'ells, que no pas la pròpia mort. La mort remet una i altra vegada a la vida, doncs. I, sobretot, quan passa de ser un fet abstracte, ja que tots sabem que morirem i que moriran les persones que estimem, a un fet real, bé quan prediuen la teva amb certa exactitud ("li faten sis setmanes") o quan ens passa amb les persones més properes.

Amb un estil precís, gairebé com del bisturí que fa l'operació, i amb un ritme (almenys així ho vaig llegir) gairebé propi de les angoixes del moment de la mort d'algú. Efectivament, de Kerangal sap narrar el concret amb el que, de fet, hem nodrit les nostres preguntes abstractes, després. Fonamentalment, la de la incomprensió brutal, la del misteri absolut, que ens aborda davant la mort, sobretot quan no és esperada. ¿Realment no veuré mai més aquest xicot? ¿Què se n'ha fet, d'aquella vida "irreductible", per utilitzar un molt encertat adjectiu de l'autora? ¿On som si els nostres membres muten cap a altres cossos, o cap a la matèria regeneradora de més matèria? Diguem que la novel·la s'acaba aquí. No pretén pas respondre-hi, sinó narrar el procés que fa viscudes i profundes aquestes preguntes sense solució, almenys que no sigui provisional. Les preguntes, però, i sobretot la nostra actitud davant elles, veurem com acabarà essent determinant per la nostra vida, poca broma. Esclar, si la volem viure en sèrio. 

Mirem com ho diu l'autora:

Què se'n farà, de l'amor de la Juliette quan el cor d'en Simon torni a bategar dins d'un cos desconegut, què se'n farà de tot allò que omplia aquest cor, dels seus afcetes lentament dispositaris en estrats des del primer dia o inoculats ací i allà en un impuls d'entusiasme o en un accés d'ira, de les seves amistats i aversions, de les seves rancúnies, la seva vehemència, les seves inclinacions greus i tendres?(pp. 180-181)

Aquest caixó matrioixca que conté la bossa de seguretat de plàstic transparent, que conté el rcipient, que conté el bocal especial que conté el cor d'en Simon Limbres, que conté ni més ni menys que la vida mateixa, una potencialitat de vida, i que al cap de cinc minuts s'enlira per l'espai. (p. 225)

El cor d'en Simon migrava cap a un altre cantó del país, els seus ronyons, el fetge i els pulmons anaven a altres províncies, corrien cap a altres cossos. Què en quedaria, de la unitat del seu fill, després d'aquella divisió? Com podrien connectar la seva memòria singular a aquell cos difractat? Què se'n faria, de la seva presència, del seu reflex sobre la Terra, del seu fantasma? (...) És irreductible, és ell. Ella sent una calma profunda. A fora la nit crema com un desert de guix. (p. 229)