El nen repel·lent de l'anunci

Aquests d'aquí al damunt són dos dels anuncis que hem vist últimament per televisió. El primer correspon a la campanya del model Opel Astra i el segon a la campanya de residus de la Generalitat de Catalunya. Quan vaig veure aquest últim em va recordar el primer; utilitzen, si els veieu, el mateix recurs narratiu: un nen encara preadolescent recrimina al seu interlocutor (un "nosaltres" implícit al primer, explícit al segon) que "encara" no s'hagi fet "normal", que encara no formi part del nou paradigma moral. Ostres, ¿tu ets idiota? ¿Com pot ser que no tinguis wifi al cotxe i siguis el causant del canvi climàtic? Aquest paradigma no ens l'anuncia una senyoreta Rottenmeier, però tampoc un àngel, o un profeta o les seves variants modernes (un propietari d'una empresa de serveis d'internet, per exemple), sinó un nen. Un nen, de fet, s'assembla a un àngel i també podríem dir que el propietari de Facebook gairebé ho és. Però aquí és simplement un marrec amb aires de superioritat i una mica insolent.

Deu ser que això ven, no ho sé. A mi m'ha semblat un bon exemple de la infantilització latent en la cultura actual. En primer lloc, com deia, perquè el protagonista és un nen, aquest ésser que sobreprotegim i en el que deleguem les nostres expectatives frustrades. En segon lloc, pels valors que transmet aquesta nova moral: cotxes capriciosos i religions "higienistes", ben bé de criatura crèdula que espera els Reis. I, en tercer lloc, de l'absència del rol patern. Compte: no dic de pare-mascle, el rol patern (l'ordre, el límit, preparar-se pel combat "exterior"...) pot ser assumit perfectament per una dona, i viceversa, no vaig per aquí.

Aquest últim aspecte trobo que és més important del que sembla. Per moltes raons de caràcter econòmic, demogràfic i cultural, aquesta absència és molt notòria a tots els efectes i els productes de la cultura (els anuncis ho són) ho reflecteixen bastant bé. Fa temps vaig sentir un professional del màrqueting explicar com formaven els venedors de cotxes perquè, tot mirant el pare, afegissin arguments d'interès pels infants (el wifi, per exemple) perquè "els nens pesen més que ens sembla en la tria d'un cotxe". Fa poc, per posar un altre exemple, vaig llegir que una reputada pedagoga reclamava que els alumnes fossin "el subjecte actiu" de l'escola, frase que em va inquietar perquè jo sóc d'aquells que encara confia en què els mestres siguin el subjecte que ensenyi els nostres fills i no a l'inrevés. L'elogi a la joventut o a la infantesa en aquests termes sempre m'ha semblat tremendament sospitosa. I trobo que els adults, massa sovint, releguem del nostre ingrat paper de transmissors de l'experiència (o la tradició, això tan blasmat), de correctors esgarriacries, d'imposadors de límits ...i d'exemple, no pas de col·lega. És a dir, un es fa adult quan se n'adona que tot ja no és possible, desmentint Miquel Martí i Pol, i que, a més, ho ha de dir. La política, no cal que us ho digui, és un altre lloc on em sembla evident la infantilització, i no ho dic (només) per la fesomia d'Íñigo Errejón. Mama, tenim pressa. Mama, ho vull tot i que no em faci mal. Mama, els altres són dolents.

L'alternativa a complir amb el rol d'adult, especialment el patern, agafeu-vos, és aquest conjunt de nens repel·lents que d'aquí a quatre dies no serviran ni per fer anuncis. Aparteu les criatures.