Si em pinto fosques les pestanyes,
els ulls més brillants
i més vermells els llavis,
comprovant si és correcte
mirall rere mirall,
no és pas per vanitat.
Estic buscant el rostre que tenia
abans que el món fos creat.
¿I si em mir´s un home
com qui mira un amant,
i tingués la sang freda
i el cor indiferent?
per què ha de creure'm cruel
o que sóc deslleial?
Voldria que estimés allò que era
abans que el món fos creat.
W.B. Yeats, "Abans que el món fos creat", a Irlanda indòmita (trad. Josep M. Jaumà). Ed. 1984. Barcelona, 2015, p. 363. Foto: Cristina García Rodero, L'home candela, Nevada, EUA. Burning Man Festival. Megnum fotos.
Trobem, també a la fàbrica, un Comitè antireligiós. La definició d'aquest Comitè és suficient per demostrar el fi que es proposa. L'Estat rus té en realitat una religió i una filosofia oficials: el marxisme, el materialisme. La propaganda antireligiosa -contra totes les religions- avui no té la importància ni fa el soroll que féu en els primers anys de la Revolució, però encara és viva. Aquesta propaganda ha tingut un gran èxit entre els obrers industrials; en canvi, ha estat un fracàs pel que fa referència als pagesos.
(...) El marxisme, i la interpretació econòmica de la vida, és una clau que serveix a Rússia per a obrir tots els misteris. No hi ha res que faci més feliç l'home que un dogma seriós.
Josep Pla, El nord(Ed. Destino, Barcelona, 1974 (2)), pp. 541-542 i 544.
La decrepitud del cos és saviesa; de joves
ens estimàvem i érem ignorants.
W.B. Yeats, fragment del poema "Després d'un llarg silenci", a Irlanda indòmita (trad. Josep M. Jaumà). Ed. 1984. Barcelona, 2015, p. 357. Foto: Lucian Freud pintant, El País (Uruguai)
Diversos comissariats del poble rus són instal·lats dins el recinte. I els principals homes de Rússia avui hi viuen. La bandera roja oneja sobre l'ex-palau dels tsars, i els soldats munten guàrdia a la porta. Les àguiles imperials no han sofert cap mutilació: han estat conservades.
Ara fa unes setmanes va presentar-se la campanya "Casa nostra, casa vostra" per sensibilitzar la població catalana, i especialment les institucions, del drama dels refugiats que viu Europa i per denunciar la inacció en la seva acollida. La campanya consisteix en la signatura d'un manifest (curiosament, els promotors deuen haver-se deixat de trucar Caritas, que jo diria que alguna cosa en sap, al respecte), en l'emissió d'un vídeo i un documental i en la preparació d'un concert al Palau Sant Jordi. Com no pot ser de cap altra manera, estic completament d'acord amb els objectius de la campanya i també m'emociona el vídeo, que no som de pedra.
Ara bé, he de dir que amb les campanyes "postmodernes" de solidaritat em passa una cosa semblant a les pregàries per la pau al món. No puc deixar-hi d'estar d'acord, però no deixa d'inquietar-me el risc d'autosatisfacció ("bé, ja hem complert"), del panorama maniqueu que se'n pot desprendre ("en fi, els d'aquí som els bons"), de l'autisme polític tot delegant als nostres dirigents tant la culpa, així en general, com l'exigència d'una solució, també una mica general. Com si la pau fos senzillament un problema de voluntat i s'obtingués a cop d'interruptor, o de "like" al Facebook.
D'aquesta campanya, doncs, en simpatitzo i m'inquieta en la mateixa mesura. He conegut supervivents mataronins als camps d'Argelers i Sant Cebrià, amb els quals, fa molts anys, vaig visitar de nou aquests indrets. Només fer-se una idea del que podria ser, tot allò, ja n'hi ha prou per estremir el cor de qualsevol que en tingui i que el record et quedi per sempre més. El paral·lelisme és evident i l'Europa que tenim el cap és justament combatre el que ho va fer possible. És més, m'agrada que el meu país pensi en mobilitzar-se en coses que trobo bastant més importants, més bàsiques i més urgents que no pas la independència o el final de la Lliga. Fins aquí, tot bé i, de veres, cal agrair l'esforç dels que hi ha al darrere.
Tot és més complicat
Però seríem babaus si ignoréssim que aquest drama s'inscriu en un trencaclosques de dificilíssima solució. En primer lloc, hi ha la guerra a Síria, així com la multitud de conflictes -guerres, també- que hi ha al seu voltant i més avall, origen d'aquests desplaçaments massius. Jo no sé vostès, però jo em resisteixo a creure'm la primera simplificació tanquil·litzadora sobre la guerra de Síria i les seves solucions. Jo, disculpin, no en tinc ni idea, tot i que en segueixo diàriament les notícies.
En segon lloc, a banda dels interessos més o menys confessables dels països en la zona de conflicte (¡beneïts interessos, que permeten comprometre les parts!), els països europeus adverteixen darrere de l'allau de refugiats una reacció de caràcter nacionalista i xenòfoba del seu electorat, com bé assenyalen les urnes. A mi no em sembla tan il·lògic, ni irresponsable, ni contrari als drets humans, que els partits demòcrates europeus pensin que, precisament per mantenir els valors de la democràcia i detenir l'avenç del radicalisme que la posa en joc, tinguin molta cura de no cometre massa alegries en matèria d'immigració o seguretat. Em pot semblar políticament millor o pitjor, però ho trobo perfectament defensable. De manera que, a banda d'indignar-se, resar, sensibilitzar-se i fer "likes", amb tots els respectes, caldrà donar joc a la política, que funciona amb uns altres elements. I que, sovint, planteja més cruament l'altra cara del problema moral: ¿què estem disposats a perdre per aconseguir el que volem, a banda dels minuts que gastem signant en una web?
Finalment, proposo una última acció a la campanya. I potser aleshores sí que la signaré. La de comprometre's a acollir refugiats a casa, com fan alguns alemanys, un país que, tot i la fama de la seva cancellera als països meridionals i l'amenaça d'un potent partit xenòfob i antieuropeu, són un dels països més compromesos en aquest drama.
Els amants tenen cossos
i alè tan exigent
que es toquen o sospiren,
i, amb cada acte seu,
l'amor s'apropa a la mort. Prova que mentenixo.
W.B. Yeats, fragment del poema "La inquietud d'ella", a Irlanda indòmita (trad. Josep M. Jaumà). Ed. 1984. Barcelona, 2015, p. 349. Il·lustració: Egon Schiele. Home i dona.
És molt probable que els estudis demogràfics prospectius a cinquanta anys vista siguin massa arriscats per prendre’ns-els a peu de la lletra, però, en cas que es compleixin les variables amb què compta, l’Institut Nacional d’Estadística ha publicat que Espanya perdrà cinc milions i mig d’habitants. La distribució interna serà, a més, desigual. Sembla que les comunitats de Madrid, Canàries, Balears, Múrcia i Catalunya guanyaran població, de manera que el problema es concentrarà en comunitats que estaran molt per sota de la mitjana, especialment al Nord-Oest d’Espanya. La principal causa d’aquest fenomen es deu al decreixement vegetatiu (hi haurà més defuncions que naixements) i la conseqüent inversió de la piràmide: mentre que els majors de 65 anys pràcticament doblaran la proporció actual, hi haurà una disminució significativa de les dones en edat fèrtil. I un allargament de l’esperança de vida. La immigració, afegeix l’estudi, no cobrirà en el futur aquest dèficit. Una altra dada significativa de l’informe esmentat ens diu que les llars d’una sola persona creixeren cap un 20% els propers vint anys.
Dic que no sé si ens ho hem de creure gaire perquè hi ha factors que és impossible de controlar, esclar. Però, per si de cas, a l’espera que unes altres ho refutin, això no hauria de justificar ni la mandra ni la impassibilitat per pensar estratègicament uns canvis que són substancials. En primer lloc, el de la pèrdua de població. ¿Els de les comunitats poblades estem disposats -tan zelosos com ens tornem amb els dèficits fiscals- a recolzar polítiques de reequilibri territorial o ens tancarem a les nostres felices metròpolis, potser ja independents?
En segon lloc, l’envelliment. Amb Eslovènia i Japó, un informe recent de les Nacions Unides situa Espanya com el país més envellit del món. D’entrada, això té aspectes positius. Ens morim més grans i tenim més salut. Però l’estrés entre la demanda (pensions, per exemple) i l’oferta retallada del nostre exigu estat del benestar indica també la necessitat de canvis estructurals, per exemple. Per no parlar dels canvis que se’ns acosten: culturals (¿serà tan important la novetat?), polítics (¿valdran més els vots dels vells que els dels joves?) o econòmics (¿què fem amb la gent improductiva?). I, per últim, el creixement de la població que viu sola. No necessàriament la solitud vol dir aïllament, esclar, ni insolidaritat, ni abandonament. Però sí que té associats riscos en aquest sentit. I oportunitats: l’increment d’escala dels costos domèstics, per exemple ¿portarà a intensificar l’economia col·laborativa com alternativa a la de consum?
Ja sé que reduïm la política al curt termini del cicle electoral i l’associem a pre-judicis ideològics o estètics. Però em temo que els deures de la política passen, per exemple, per fer-nos aquestes preguntes, per reconèixer que no tenim respostes definitives i per animar-nos a assajar-ne. I a treballar avui, ja des d’ara, d’una manera inèdita: a llarg termini.
Sóc enemic per principi de les conclusions. La meva ja llarga permanència a França, la meva curiositat per les coses d’Anglaterra, em fan cada dia creure amb més força que no es poden tractar les coses de la vida –i per tant de la política– amb un mètode de valors necessaris, sinó amb un mètode empíric, vari i, si voleu, incoherent. Entre una construcció majestuosa i incerta de l’idealisme filosòfic i una plana de fets concrets, el meu temperament s’inclina cap als fets.
Triple esglai d'amor: la flamarada
penetrant dins la fossa d'una orella;
unes ales batent dins de la cambra,
i el terror dels terrors: saber que duia
el cel dins les entranyes.
¿Que no estava contenta entre les coses
que tota dona comparteix:
el passeig pel jardí, el racó de la llar,
l'aljub de pedra on trepitgem la roba
i ens apleguem per xerrar?
¿Què és aquest cos que he comprat amb dolors,
aquest estel caigut que nodreixo amb el pit,
aquest amor que al cor la sang m'atura
i em fa venir un calfred dintre dels ossos
i em posa els pèls de punta? W.B. Yeats, poema "La Mare de Déu", a Irlanda indòmita (trad. Josep M. Jaumà). Ed. 1984. Barcelona, 2015, p. 331. Il·lustració: Piero della Francesca, La Mare de Déu del part, 1460, Museo della Madonna del Parto, Monterchi.
Una de les coses que sorprèn dels temps actuals, i segur que té a veure en fer-se gran, és que alguna dels plets que donaves per superats tornen com si res. Ara que s'ha mort Fidel Castro, encara em sorprèn veure gent, aquí a casa nostra, incapaç d'assumir que es tractava d'un dictador, sanguinari com el que més. Sospito que deu costar molt trencar amb el vincle sentimental de la joventut, els que són grans, o amb la idea que als que són dels nostres se'ls pot perdonar tot, tan estesa. Dels nostres em refereixo a la retòrica alliberadora, a l'estètica antiimperialista i a la pretesa política d'esquerres. Al contrari, el que promet alliberament i regala submissió, mort i oprobi sempre m'ha semblat més execrable que el que va de cara. No hauria de ser difícil, veure-ho: no sé què té d'esquerres condemnar gent a la presó per ser homosexual o desafecte al règim, condemnar el teu poble a la pobresa o ordenar més de set mil morts o "desaparicions".
Entre els entusiastes casolans del dictador hi ha la Cup, que veu en ell una font d'inspiració pel nostre particular procés. La cosa no passaria d'anècdota (una mica sinistra, sí) si no fos que aquest partit garanteix l'estabilitat parlamentària al Govern de la Generalitat i condiciona, per tant, les seves polítiques. Tampoc hauria de sorprendre als qui venim advertint la irrupció (la normalització) d'una força que justifica la violència i el totalitarisme i que el Govern que gestiona la sanitat i l'educació que paguem vostè i jo en depengui. El que em sorprèn és que no sigui un escàndol.
Em diran, i potser tenen raó, que es tracta d'una actitud de "postureo" típica del que s'apunta a totes les causes revolucionàries amb la condició que quedin lluny de casa, de la que també en som tan alegrement aficionats. Que són molt simpàtics i joves, rebels romàntics i conseqüents (de tot, el que més em preocupa és això últim). Però potser, en el context de ruptura en què ara viu el submón independentista autoreferenciat, ens els hauríem de començar a prendre més en sèrio.
En realitat, l'única forma de ruptura viable és la que inspira Fidel Castro, com bé diuen. Castro també era jove, simpàtic i rebel com ells. Una ruptura de gestos testimonials (ara anem a treballar el dia de la Constitució, ara encenem unes espelmes, ara ens posem a somriure) deixa les institucions judicials, polítiques i militars espanyoles exactament al mateix lloc. Si es vol que el poble de Catalunya (inclosos els més del 50% que no vam votar opcions independentistes) deixi de sufragar l'Agència Tributària, posem per cas, o que enviï l'exèrcit a desfilar a Vinaròs, caldrà alguna cosa més. Si es creu que "no hi ha negociació possible amb l'Estat" i que "nosaltres comencem a passar", com repeteixen tants, només hi ha la via castrista. La força. Més val saber-ho i dir-ho.
El principal problema de la independència és aquest, no cap altre. Res, si val tant la pena, segur que trobarem jovencells disposats a tot, com va fer aquest benestant fill de gallecs. Alguns, fins i tot els que el van recolzar, van entendre de seguida com les gastava el vigor somrient i rebel que tant ens fascina.
Foto: Minut de silenci de la CUP a la recent assemblea de càrrces electes a Sant Celoni (La Vanguardia)
"El bell i el brut són com parents,
i al bell li cal el brut", vaig dir.
(...)
"Una dona pot ser orgullosa i ferma
si es resol a estimar;
però Amor al lloc dels excements
ha plantat el palau;
perquè res no pot ser sencer o complet
si abans no s'ha esquerdat",
W.B. Yeats, fragment del poema "La folla Jane parla amb el bisbe", a Irlanda indòmita (trad. Josep M. Jaumà). Ed. 1984. Barcelona, 2015, p. 347. Foto: Pierre Gonnord
