Ens fem vells

És molt probable que els estudis demogràfics prospectius a cinquanta anys vista siguin massa arriscats per prendre’ns-els a peu de la lletra, però, en cas que es compleixin les variables amb què compta, l’Institut Nacional d’Estadística ha publicat que Espanya perdrà cinc milions i mig d’habitants. La distribució interna serà, a més, desigual. Sembla que  les comunitats de Madrid, Canàries, Balears, Múrcia i Catalunya guanyaran població, de manera que el problema es concentrarà en comunitats que estaran molt per sota de la mitjana, especialment al Nord-Oest d’Espanya. La principal causa d’aquest fenomen es deu al decreixement vegetatiu (hi haurà més defuncions que naixements) i la conseqüent inversió de la piràmide: mentre que els majors de 65 anys pràcticament doblaran la proporció actual, hi haurà una disminució significativa de les dones en edat fèrtil. I un allargament de l’esperança de vida. La immigració, afegeix l’estudi, no cobrirà en el futur aquest dèficit. Una altra dada significativa de l’informe esmentat ens diu que les llars d’una sola persona creixeren cap un 20% els propers vint anys.

Dic que no sé si ens ho hem de creure gaire perquè hi ha factors que és impossible de controlar, esclar. Però, per si de cas, a l’espera que unes altres ho refutin, això no hauria de justificar ni la mandra ni la impassibilitat per pensar estratègicament uns canvis que són substancials. En primer lloc, el de la pèrdua de població. ¿Els de les comunitats poblades estem disposats -tan zelosos com ens tornem amb els dèficits fiscals- a recolzar polítiques de reequilibri territorial o ens tancarem a les nostres felices metròpolis, potser ja independents?

En segon lloc, l’envelliment. Amb Eslovènia i Japó, un informe recent de les Nacions Unides situa Espanya com el país més envellit del món. D’entrada, això té aspectes positius. Ens morim més grans i tenim més salut. Però l’estrés entre la demanda (pensions, per exemple) i l’oferta retallada del nostre exigu estat del benestar indica també la necessitat de canvis estructurals, per exemple. Per no parlar dels canvis que se’ns acosten: culturals (¿serà tan important la novetat?), polítics (¿valdran més els vots dels vells que els dels joves?) o econòmics (¿què fem amb la gent improductiva?). I, per últim, el creixement de la població que viu sola. No necessàriament la solitud vol dir aïllament, esclar, ni insolidaritat, ni abandonament. Però sí que té associats riscos en aquest sentit. I oportunitats: l’increment d’escala dels costos domèstics, per exemple ¿portarà a intensificar l’economia col·laborativa com alternativa a la de consum?

Ja sé que reduïm la política al curt termini del cicle electoral i l’associem a pre-judicis ideològics o estètics. Però em temo que els deures de la política passen, per exemple, per fer-nos aquestes preguntes, per reconèixer que no tenim respostes definitives i per animar-nos a assajar-ne. I a treballar avui, ja des d’ara, d’una manera inèdita: a llarg termini.

Article per a la revista Valors (novembre 2016)

Gràfic: El País