¿És útil la caritat nadalenca?

Quan s’acosta Nadal s’intensifiquen les activitats que s’han acabat denominant “solidàries”, tot i que proliferen tot l’any. Caminades, campanyes diverses o verkamis, esdevenen una versió postmoderna, exitosa i “laica” del Dòmund de tota la vida i altres derivats. Per Nadal, doncs, la tendència s’incrementa a través d’un màrqueting descaradament emocional fent-se lloc entre eròtics anuncis de colònies. Pensem en el cas de la Marató de TV3, que amb un deix d’autosatisfacció condescendent posem sempre d’exemple per omplir-nos la boca del país desprès que som, potser per apaivagar la tòpica imatge del català garrepa que ens acompanya els tres-cents seixanta-cinc dies restants.

Quan jo era més jove tot això ho trobava d’una hipocresia tan gran com inútil. Els pobres, els científics o els malalts no necessiten recursos perquè passin un “mal moment”, sinó perquè el conjunt de la societat no està disposada a finançar les seves necessitats. Si calen més diners per atendre les capes de la nostra població més depauperada, o per a la recerca científica per avançar en el tractament mèdic, hi a un invent que serveix, sobretot, per això. Es diu Estat. Si no serveix per això serveix per ben poca cosa. No em valien -ni em valen- excuses sobre si els polítics són no sé què o coses per l’estil. No fotem. A les campanyes electorals, o a les assemblees dels partits on s’aproven els seus programes, o a les manifestacions, el reclam ciutadà per tot això més aviat és anecdòtic o retòric. No consta tampoc a les enquestes com “els principals problemes dels ciutadans”. De manera que, si veritablement creiem prioritària l’erradicació de la pobresa o el finançament de la recerca, la solució tindrà més caràcter estructural que no pas conjuntural, més amb els pressupostos de l’Estat que amb les almoines de Nadal, més amb la política que amb l’emoció. Que fa més un vot que una almoina.

Això, de fet, encara ho penso. Això i que les condicions estructurals de canvi no són estrictament redistributives; que fan més, a vegades, les condicions favorables indirectes que els subsidis directes. I encara penso una altra cosa. Que no hi ha “una” manera de fer-ho i que, sobretot, que cal anar-hi amb molta modèstia i de mica en mica i amb pocs manuals. Tot això ho penso, ho defenso i ho defensaré.

Ara bé. Precisament perquè no hi ha res escrit ni assegurat, i perquè les “vies directes” de canvi són sempre un fracàs, penso que amb això passa com quan planteges un problema a un professional i et respon que “fins que no canviem del tot” el que sigui (el programari, el sistema…), qualsevol arranjament serà un pedaç i que “seria millor” esperar-se a aquest canvi. Ui, no, no. El problema el tinc aquí i ara i m’he d’espavilar. “Aquí”, “ara” i “espavilar” són les tres paraules que un bon dia em van fer reconciliar amb el món caritatiu, pel qual tinc un respecte absolut, siguin quins siguin els motius dels seus donants. 

Article de desembre a la revista ValorsFoto: TV3