Com si fóssim dones de fer feines

¿Per què serveix un editor? Entre d'altre coses, per fer el que L'Altra ha fet amb Lucia Berlin: descobrir-la al públic català amb l'esplèndid recull Manual per a dones de fer feines (Barcelona, 2016). Es tracta de dir "ep, aquí hi ha una meravella i no en sabíeu res". ¿I escriure, per què serveix? També, entre d'altres coses, per explicar-se a un mateix i als altres el fil narratiu, inexistent a simple vista, i sovint inexplicable en el fons, que agrupa els fets més diversos, atzarosos i inversemblants que marquen la nostra vida. La vida, especialment la vida de Berlin, en té molts. Sospito que tant la clara vocació per narrar, com la seva especial destresa en penetrar en el món quotidià, sovint lleig, lletgíssim, o de situar-se en una determinada perspectiva no sempre pròpia, fan la vida més suportable. No tan sols suportable sinó, encara que sembli tot el contrari, digna de ser viscuda. "Les males olors poden ser agradables", diu Berlin (p. 25). O "no em sap greu dir coses terribles i les puc transformar en divertides" (p. 388). O "he tancat la porta de l'aflicció del penediment de la recança" (p. 466). La fascinació per Mèxic en comparació amb la vida als Estats Units, la diversitat entre els baixos fons i la vida burgesa o, fins i tot, entre el catolicisme i el protetantisme tenen aquest so de fons.

Hi ha força varietat, als contes, però no me n'he trobat amb cap de prescindible. Alguns, són sublims. El llenguatge combina el realisme, sovint amb una ironia brutal ("No suportava la paraula amor. La pronunciava com la gent pronuncia bandarra", p. 368), amb una poètica molt particular ("Podia veure-hi nens, homes i jardins, a les meves mans", p. 32), diu, des d'una convicció en què la realitat que ens envolta ja ho explica, de fet, tot, com quan va apuntant-se els cartells d'avisos de botigues, per exemple, com si fossin premonicions profètiques. "¿Us imagineu que el nostre cos fos transparent com les tapes de les rentadores?", es pregunta (pp. 135-136); efectivament, els contes de Berlin són com si el nostre cos, la nostra vida real, fos tan transparent i alhora enigmàtica com el que es veu a través la tapa d'una rentadora. O la vida vista com si fóssim dones de fer feines (p. 289). Aquesta, contra tot manual d'autoajuda, és la proposta de Lucia Berlin. I em temo que té raó.